MARÇAL ISERN RAMIS (Diario de Mallorca, 4 de març 2012)
L´any 1937, mentre Espanya es dessagnava per una guerra civil, quasi d´extermini, les tropes japoneses assassinaven a milers de civils indefensos a la ciutat Xinesa de Nanjing. Aquell mateix any la ciutat de Màlaga era conquistada per les armes feixistes, quasi sense oposició. Els civils i militars evacuaren la ciutat per una carretera que vorejava el mar fins a la ciutat d´Almeria, en mans republicanes. Durant el trànsit, vaixells i avions feixistes bombardejaren les columnes de refugiats, assassinant covardament a milers d´homes, dones i infants desprotegits en una de les matances més cruels comesses durant la guerra contra civils. L´any 1995 les tropes Sèrbies de Bòsnia entraven a sang i foc a la ciutat de Srebrenica, majoritàriament musulmana, assassinant vora 8.000 civils entre homes, dones, nens i ancians. Aquest 2012 hem assistit al darrer capítol fins a la data, de matances indiscriminades contra civils. Les imatges dels bombardejos de les tropes del dictador Al Assad contra els seus propis conciutadans, han donat la volta al món però no han servit per que la comunitat internacional i l´ONU hagin fet res per aturar les greus violacions dels D.D.H.H comesos contra la població de la ciutat Siriana de Homs. Desgraciadament el nom d´aquesta ciutat ha passat a formar part de la llarga llista de ciutats màrtirs de la barbàrie del totalitarisme i de la crueltat humana, sense que cap govern suposadament democràtic hagi fet passes per aturar les atrocitats i els assassinats. Nanjing, Màlaga, Srebrenica, Homs son el trist recordatori que la crueltat humana no te límits i la covardia institucional tampoc. Albert Einstein deia que sols hi ha dues coses infinites: L´univers i l´estupidesa humana. S´equivocava. La crueltat humana també és infinita i en podem estar ben segurs. L´ignomínia del que passà, passa i esperem que no torni passar a qualsevol ciutat del món serà una feixuga llosa que pesarà sobre el cap dels nostres governants. Diuen que cada guerra ens deixa una lliçó que ens ajuda a no cometre els mateixos errors. Fins quan els responsables de la salvaguarda de la pau mundial miraran cap un altra banda deixant-se endur per vetos impossibles de casar amb el més elementals drets humans? Pot ser, per sempre?