Les víctimes del franquisme segueixen sense veritat, justícia i reparació.
Volem el dret a tenir un recurs just i efectiu, volem la investigació dels fets denunciats, volem la determinació de responsabilitats penals i volem la satisfacció de les civils. Volem conèixer la veritat, tenim dret a conèixer la veritat, tots i totes, no sols les víctimes directes sinó la societat en general, volem conèixer els noms de les víctimes i volem conèixer els noms dels assassins, és el nostre dret i com a tal ho exigim.
Defensam el jutge que ha volgut investigar els crims franquistes, però també reivindicam la lluita contra la impunitat, la defensa dels drets humans i l’estat de dret de la nostra democràcia, que ara mateix està qüestionat, tant a nivell nacional com a nivell internacional. Això és escandalós, és una vergonya i és molt greu. El pilar fonamental de les democràcies és la Justícia, i aquest judici, i la negació de judici a la denúncia presentada per les víctimes, indica que en aquest país s’està destruint la independència judicial. Indica que els tribunals estan polititzats i no apliquen justícia i ho fan amb plè coneixement de les lleis, i per tant amb el coneixement que no les estan aplicant, això vol dir que estan prevaricant.
No hi ha hagut investigació, no s’han depurat responsabilitats i s’ha instal·lat la impunitat a tot l’estat, i quan això passa s’instal·la també la corrupció i més prest o més tard perilla l’Estat de Dret, que és el que està passant ara mateix amb el procés contra el jutge Garzón.
Pot ser que, en part, tots i totes, em siguem responsables, els partits politics, els governs i els ciutadans i ciutadanes. El que posa de manifest aquesta aberració jurídica és que després d’una guerra cruenta i una llarga i dura dictadura, no hem estat capaços d’afrontar el passat, no hem escoltat les víctimes, hem cedit davant les ànsies de llibertat i hem caigut amb les trampes dels hereus del franquisme. Hem de ser capaços d’assumir els nostress errors, i així els podrem esmenar, hem de ser capaços d’admetre que ens varem equivocar, que la transició no va ser exemplar, que quedaren bretxes molt greus per tancar. I ara mateix ens trobam amb què:
-En plena democràcia, les víctimes de desaparicions forçades del franquisme continuen sense els drets que com a víctimes els pertoquen: Veritat, Justícia i Reparació
-La influencia política, judicial i social de les forces que dominaren durant 40 anys tenen encara avui una gran influencia sobre l’Estat Espanyol.
-La dreta espanyola no ha condemnat la dictadura franquista, així com sí ho han fet la majoria dels partits de dreta europeus. Aquets fets són un clar indicador de que la dreta espanyola és en realitat equiparable a l’ultradreta europea.
-Ens trobam amb la resistència dels descendents dels vencedors, biològics i/o ideològics, a admetre els crims franquistes i a admetre l’impacte negatiu de la dictadura a nivell econòmic, polític, social i cultural.
-Amb l’equidistància dels partits politics, de dretes i esquerres, comparant totes les víctimes de la guerra, colpistes i demòcrates, vencedors i vençuts, per igual.
-Ens trobam amb lleis fetes per alliberar els presos de les presons franquistes que són utilitzades per a no jutjar els franquistes, com és el cas de la llei d’amnistia o amb lleis, com la de la Memòria Històrica que són clarament insuficients.
-Ens trobam en què es fan funerals d’estat a antics falangistes, com és el cas d’Antonio Samaranch, o es posem medalles i carrers a ministres franquistes, com és el cas de Fraga.
-En què la simbologia franquista segueix en els nostres carrers i places.
-Ens trobam en què Espanya ocupa el segon lloc del món en fosses clandestines
-Ens trobam en què cap president de govern, tan estatal com autonòmic, s’ha posicionat clarament al costat de les víctimes del franquisme. No hem vist mai cap president acompanyant a les víctimes a una exhumació, no hem vist mai cap jutge a una exhumació. Mirem els països que sí ho han fet, Argentina per exemple, on la seva Presidenta va dir públicament a las “Madres y Abuelas de la Plaza de Mayo” que si els tribunals del seu país no admetien les seves demanades, ella personalment, com a presidenta d’Argentina, les acompanyaria als tribunals internacionals de drets humans.
Siguem capaços d’acceptar que no hem tingut una vertadera reconciliació i comencem a caminar junts en aquest sentit.
En aquets moments s’està jutjant injustament un home que, com a jutge, ha volgut protegir i emparar les víctimes del franquisme, però en joc està molt més que la carrera de Garzón: mai serem capaces de cicatritzar les ferides de la Guerra Civil i la dictadura, si no tenim el coratge d’enfrontar-nos al nostre passat i donar resposta a les legítimes demandes de les famílies de les víctimes.
El Tribunal Suprem s’enfronta ara a una decisió que passarà a la història: respectar el principi de legalitat o permetre que la ideologia i la impunitat prevalguin sobre la justícia.
El Tribunal Suprem haurà d’argumentar la seva resolució, veurem que diu, i a partir d’aquí haurem de actuar. Queda pendent la resposta per part d’aquest tribunal a les recusacions de associacions de Memòria Histórica, entre elles Memòria de Mallorca, pel tema de la competència, segons el tribunal, subjecte al judici contra Garzón.
El procés de les víctimes per tant continua obert, i aquestes i les associacions que les acompanyen estan patint un esforç i desgast sobrehumà, lluitant cada dia pràcticament tot soles contra forces molt poderoses, politiques, judicials i socials. No podem consentir que això segueixi passant, i no estam parlat ara del passat, sinó del present, tot això passa ara mateix davant nosaltres.
Caminem junts per sanar el passat democràtic d’aquest país amb veritat, justícia i reparació, respectant els drets humans. Només així aconseguirem per sempre la pau interior que proporciona una vertadera reconciliació. I després, des de la memòria, mirem cap el futur, perquè només amb memòria es pot crear, i només des de la memòria es pot avançar.