Joan Mir (Diari de Balears, 11 de novembre)
Crec que és una història que ja he escrit, però, com que això de la presó de Can Mir ara és actualitat (llibre de M. Suárez i placa despenjada), pens que no és mala cosa tornar a fer memòria abans que els cucs (els de les nostres tombes i els altres, molt més carronyers) ens la prenguin.
El meu padrí matern, en Joan Obrador, va passar una temporada pres al magatzem de fusta de Can Mir (avui cinema Augusta, aproximadament). El seu delicte fou ser regidor d’Esquerra Republicana a Felanitx, quan Pere Oliver Domenge n’era el batle. L’anaren a cercar a ca seva “per fer-li una pregunta”, digueren a la família en to tranquil·litzador. No li feren cap pregunta i el retengueren durant dos anys. Mentre, tenia el fill, el meu oncle Jaume, al front de Lleida, a Tremp, reclutat pels “nacionals”.
Dels soterranis del mercat de Felanitx, on el tengueren poc temps, el dugueren a Can Mir. El pare de Nadal Batle, Antoni Batle, que vivia a la plaça de l’Arraval, d’on partia la camiona de l’Exclusiva, em contà que els republicans eren traslladats a Palma en aquest vehicle, el propietari del qual avisava de la sortida amb un sonor “Presos, al camión!”. Durant molts d’anys vaig viatjar amb aquests camions de l’empresa Barceló per anar de Felanitx a Palma, sense saber fins molt més tard la relació que tenien amb la guerra del 36.
El meu padrí ho passà molt malament a Can Mir. Era un lloc molt poc confortable i el menjar era oiós. Els més primmirats hi moriren de fam. Un dels que hi tengueren aquest final trist fou un diplomàtic de l’ambaixada republicana de Roma facturat per Mussolini a Mallorca en el primer moment de la sublevació franquista. Arribà vestit de frac, i morí mostrant les anques perquè aquella roba no havia resistit l’ús quotidià. Mentre pogué, passà el temps fent classe als companys de presó. El meu padrí decidí que, fos el que fos, s’ho havia de menjar per sobreviure. Demanava a la família que li fessin arribar alls per mossegar-los i no notar tant el gust de la carn podrida que els donaven. La meva padrina el visitava cada setmana. Si estava de guàrdia un soldat, pagant-li cinc duros, autoritzava l’entrevista, però els falangistes no ho permetien; aleshores la padrina passejava amunt i avall per l’Avinguda per veure’l un instant si, casualment, travessava el pati. Pel que el meu padrí em contà, no és del tot certa la versió que explica que de tant en tant llegien una llista amb els presos que se’n duien a matar.
Segons deia, les llistes sempre eren per alliberar-los, però tenien el conveni d’enviar tabac als companys, i així sabien a qui realment havien alliberat, i a qui havien assassinat, quan el tabac no arribava.
De la presó de Can Mir, el meu padrí passà a fer treballs forçats picant pedra a la carretera de Capocorb (sí, quan hi passeu, pensau d’on sortiren les pedres que hi ha davall l’asfalt). Allò fou un gran alleujament per a ell, car, home fort com era, no patia per treballar, i li agradava molt estar a l’aire lliure. Els intel·lectuals ho passaven més malament: el meu padrí solia fer la seva feina i bona part de la d’un mestre d’escola, que no l’hagués acabada mai. La família el podia visitar, i els soldats solien permetre el lliurament de paquets de menjar i entrevistes amb la discrecció que proporcionava alguna mata alta.
El padrí salvà la vida, però perdé la salut, i tota la família, l’alegria, perquè l’alliberament no fou precisament feliç. Hi havia preparada festa grossa pel retorn del padrí, però a l’hora de començar a dinar arribà el telegrama que comunicava la mort del fill al front. No ho havia pensat abans, però ara estic segur que l’alliberaren perquè era el pare d’un soldat “muerto por la patria”. Ben segur que retenguren un dia o dos la mala nova. Després d’això, la meva padrina, que jo recordi, sempre dugué dol, i no passà un dia sense plorar.