Llorenç Capellà (Diari de Balears, 23 de gener 2011)
LA PROPIETAT
La Casa del Poble de Palma estava situada en el carrer de Reina Maria Cristina, confrontant amb el de Berenguer (després de la guerra anomenat dels Hermanos Barbará i, reinstaurada la democràcia, de Manuel Sanchis Guarner). Va ésser construïda en un solar de 1.371 metres quadrats que socialistes i anarquistes havien comprat per 400 duros. Gaspar Bennàssar va dissenyar-ne els plànols. I la construcció va costar mig milió de pessetes, una fortuna. Però va valer la pena: tothom va coincidir a afirmar que era la millor seu obrera de l’Estat. Tenia dos pisos i hi havia una vintena de despatxos, dos salons de reunions i un de lectura, escola i biblioteca, i un teatre amb capacitat per a cinc-cents espectadors. Va ésser inaugurada -dijous va fer anys- el 20 de gener de 1924 i immediatament va convertir-se en un factor de dinamització obrera i cultural. Al marge de les activitats sindicals, s’hi impartien conferències sobre sanitat, oficis, feminisme; s’hi realitzaven mítings i actes polítics, va formar-se un orfeó -l’Orfeó Proletari, dirigit pel mestre Jacint Torrandell- i s’hi escenificaren infinitat de sainets i d’obres dramàtiques. El primer president va ésser Llorenç Bisbal, un polític eminentment pragmàtic que no va dubtar a acceptar la col·laboració econòmica de Joan March Ordinas, sense la qual era impensable que el projecte reeixís. Però March no en seria propietari. El text gravat a la rajola commemorativa del frontispici especificava ben clarament que “este edificio fue donado por don Juan March Ordinas a las Sociedades Obreras”.
EL ROBATORI
El diumenge 19 de juliol de 1936, a les set i mitja del matí, el capità Ramon Fortuny Truyols va llegir, davant Capitania, el ban del general Goded declarant l’estat de guerra, i tot seguit va començar la repressió i el pillatge. Un dels robatoris més espectaculars, perpetrat el mateix dia, va ésser el de la seu d’Esquerra Republicana, situada damunt el Bar Bosch. Els assaltants ho destruïren tot i decidiren fer donació del pis a la Secció Femenina, de manera que abans d’enfosquir les Enriqueta Castro Pinto, Concepció Batlle, Dolors Alemany, Pilar Solanas, les germanes Carme i Francesca Ramírez, Maria Lluïsa Ramonell i d’altres a les quals a casa seva, molt possiblement, els havien ensenyat a no agafar res que no fos seu, ja disposaven de casa pròpia sense haver pagat ni el lloguer. Un altre dels robatoris importants va ésser el de la Casa del Poble. El dia dinou mateix l’ocuparen soldats d’Artilleria i d’Infanteria, i els falangistes la convertiren en la seva seu després de purificar-la. És a dir, de cremar la biblioteca, les fotografies, les banderes, etcètera. Aleshores, la Casa del Poble va passar a dir-se Casa de Primo de Rivera, encara que hauria estat més oportú posar-li un nom més en consonància amb les activitats que s’hi practicaven, com és ara Casa de la Tortura. Guillem Gayà, el Mestre, hi fou bàrbarament torturat per un escamot de malfactors, comandat pel Marquès de Zayas, entre els quals hi havia Josep Barbarà. Els germans Climent (batlle de Porreres) i Joan Garau hi foren vexats i apallissats abans d’ésser assassinats a Son Puigdorfila, en el Camí dels Reis. Rafel Estades, de Felanitx, també va passar-hi, per la Casa del Poble, el catorze de gener del trenta-set, i l’endemà va aparèixer mort, prop del cementiri, amb sis claus clavats al crani. I tants i tants d’altres, que hi passaren. Les especialitats de la casa eren l’oli de ricí mesclat amb guix i l’escenificació de la mort, segons la parafernàlia dels Camicia Nera, ja que aïllaven els detinguts, d’un en un, en un habitacle fosc on hi havia un fèretre custodiat per quatre canelobres encesos. Aquesta tortura macabra va durar tres anys. Falange, acabada la guerra, concretament l’any quaranta, va canviar de seu, probablement per allunyar-se del testimoni del crim, i els militants passaren a reunir-se en els “hogares” o centres de barriada. Aleshores, la Casa del Poble, que havia passat a ésser Casa de Primo de Rivera, va convertir-se en el Centro de Formación Profesional. Més endavant, l’any setanta-cinc, enderrocaren l’edifici i el solar va ésser considerat part del patrimoni dels sindicals verticals. Tanmateix, cantin papers i mentin barbes. La Casa del Poble era i hauria d’ésser dels treballadors. No sols ho especificava la placa de marbre del frontispici, sinó l’escriptura de propietat.
LA VENDA
Qui sap com, el Ministeri de Treball ha passat a ésser-ne titular, del solar de la Casa del Poble, i es considera legitimat per a posar-lo en venda. Ja l’hi ha posat. Això vol dir que, prest o tard, s’aixecarà, allà on va ésser història viva de Mallorca, una fincassa, amb els baixos dedicats a alguna entitat bancària i amb els pisos de les primeres plantes, a oficines, cosa que suposa sembrar l’espai de sal, que altre temps era la manera d’esborrar la memòria col·lectiva. I allò que és més greu: els diners de la venda volaran a Madrid, i ben igual Zapatero els inclou a la partida que té previst injectar a les caixes d’estalvi a canvi que apliquin una política creditícia més transparent. Així que els doblers de la gent treballadora augmentaran el compte corrent dels més rics. Serà legal, però no just. És evident, per tant, que des de Mallorca s’han de tocar portes per tal d’aconseguir que el Ministeri reconsideri la decisió. El solar de la Casa del Poble pot acollir qualsevol edifici públic relacionat amb la cultura. O pot convertir-se en zona enjardinada amb un referent escultòric al moviment obrer. En fi…! Ho dic per dir-ho, perquè som conscient que la postura que hi prevaldrà serà la de la venda; no endebades el Ministeri, el Govern Zapatero, la noble i lleial oposició, el clergat, els taxistes de Madrid i el sursumcorda, en tenen prou governant les Illes Balears d’acord amb l’article vint-i-sis. De manera que si les coses van com van, i tots sabem com aniran, no hi seria de més que el President Antich reclamés que una part del benefici fos destinat a subvencionar l’obertura de les fosses del franquisme. Potser no és un argument sòlid, però és ètic. Molts d’obrers que freqüentaren la Casa del Poble estan enterrats a paratges inhòspits, desconeguts. Qualsevol decisió que no ajudi a reparar aquesta vilesa, és una obscenitat.