Llorenç Capellà (Diari de Balears, 18 de juliol 2010)
ELS ANTECEDENTS
Amb motiu del 18 de juliol s’ha organitzat, a Barcelona, un recorregut fotogràfic (Passejant Centelles) pel carrers que recorden la insurrecció militar. Els moixos del Puig de Sant Pere han pretès fer quelcom semblant. De manera que han preparat la ruta amb el reclam d’en Matasetzes (Matasetzes Remembers). Per cloure l’acte els moixos han promès la seva versió de A les barricades, però no volen comprometre’s perquè ben igual se’n fan un tip, de la calor i de la guerra, i opten per fer el vermut en el Bluesville Bar. El cicerone és l’erudit Matasetzes, que cobrarà en espècies. Abans de començar a parlar ha rebut un poal ple de gerret i peix de prémer que ha provocat l’aplaudiment entusiàstic de na Capellot. No cal dir que el patró de la barcassa La Bona Esperança encara jura en arameu perquè no sap on ha pogut fotre el peix i, allò que és més espinós, tampoc no sap com pot respondre la tripulació quan li serveixi per berenar un arrosset amb Avecrem.
PARLA EN MATASETZES
La nit del devuit al denou de juliol jo era a la porta de la Seu a l’espera de sentir tocar missa primera. Em demanareu: valia la pena despertar-se tant d’hora? Ja ho crec! La missa primera és la de les criades de casa bona i amb una floreta o una pessigada a les cuixes són més generoses que un torero. Els senyors i les senyores mai no em deixaren de fer almoina, però sempre amb mesura perquè el món va bé si un pobre mai deixa d’ésser pobre. Tanmateix, aquella matinada, no vaig veure ni criades ni cuineres. Sols militars, alguns senyorots i molts de senyorets d’estamenya. Anaven i venien de Capitania, cada cop més estirats. I jo, a l’un i a l’altre, bon vespre senyoret! Quan sortiren amb pistola, vaig veure que estàvem cuits. Arriba España…!, em va saludar un d’ells amb el braç alçat i la mà oberta. I jo, què voleu…? Hala, idò, arriba…! Però amb el puny estret, perquè si afluix la mà em cauen a terra les tres monedes de cinc que havia arreplegat. De cop vaig veure més de cinquanta escopetes que m’apuntaven, i cames me valguen! Quan vaig sentir el primer tro ja era a ses Enramades amb un vinet picat que m’ajudava a treure pit.
UN GLOP D’AIGUA
Avui, fa setanta-quatre anys, era dissabte. Jo i la senyora Capellot, aquí present (na Capellot: guapo…!) compartíem un cucurutxo de cacauets i ens miràvem als ulls, perquè tot i que jo era més vigorós que un poltró sabia que una senyora s’ha de respectar tant o més que un senyal de trànsit. Passejàrem per la Riba, pel Born. Continuàrem per les Rambles… Saludàrem en Joan Matas, bona nit tengui senyoret!, i davant el Govern Civil hi havia trull. Vaig veure en Ferretjans, en Garcias, don Emili Darder… La senyora Capellot, aquí present (na Capellot: som jo, som jo… Que véngui IB3!) em va dir que tots pudien a carn de vas. Jo no ho vaig notar, perquè era ben a prop d’ella, i ella aromava millor que una post d’ensaïmades tretes del forn. Però no s’equivocava. La majoria varen ésser assassinats pels senyorets d’estamenya.
I pels militars. I pels nobles. I pels capellans. Del milenar llarg de persones que mataren, cap, descomptant en Ribes, anava armat. El localitzaren, els senyorets d’estamenya, a una casa del carrer de Santanyí. I calaren foc a la casa. I quan en Ribes va sortir perquè amb el fum no podia respirar, li dispararen de tots els cantons, però de ben enfora. Violaren dones, que després assassinaven, els senyorets d’estamenya. Jo vaig mirar d’alertar el Bisbe Miralles, perquè hi havia un fotimer de criminals tonsurats. Però en tenir-me a prop, em va ruixar amb el salpasser com feia amb tots aquells soldats de mantega, i jo em vaig sentir molt ofès. S’hagués posat ulleres si no hi veia, monsenyor…! Aigua a mi…! No m’havia remullat des del desbordament de la Riera.
UN ALTRE GLOP D’AIGUA
Si passau per davant l’Augusta, creuau els dits. Redell, de criminals! No es deia Sala Augusta, sinó Can Mir, i els presos s’hi acaramullaven com si fossin els animals de carn que duien a matar en els Tancats. Si jo vos parlàs dels senyors i dels senyorets que feren negoci amb el dolor dels altres…! Eren ells, els que feien les llistes i els que arreplegaven l’or de les subscripcions. Ves si ho sé jo! Un vago de casa bona em va fotre un amadeu d’argent, perquè tu vols col·laborar amb la victòria, em va dir, i hem de comprar molts d’avions. I a mi, desprendre’m d’aquell amadeu… Què vos puc dir? Mai he estat monàrquic, però vaig fer quatre llàgrimes.
Quins cretins…! Em deien, Matasetzes vine amb nosaltres, soparem de pollastre rostit, beuràs anisat a voler i després ja veurem…! I què havíem de veure…? Orella calenta i cap endavant, viva España i a tallar orelles en el cementeri. Jo mai em vaig fer dels seus. N’hi havia que els pagaven dinars per asseure a taula en Rossi, un macarroni que alçava les faldetes a les beates i feia més teatre que en Balaguer. Bon Jesús, quin desvari! Processons i més processons…! Desfilades i ninots per amunt i per avall amb medalles que eren taques de sang d’altri! I els morts a un pam de terra com l’hortalissa. Cercau-los, encara hi són.
L’ÚLTIM GLOP
No n’he parlat gaire, de tot el que vaig veure, perquè l’escolà de Santa Eulàlia em va posar en guàrdia. Matasetzes, em va dir, aquí l’única veu que no han fet callar és la de les campanes. Així que vaig aprendre la lliçó. Jo feia de no saber res. Bon dia senyoret…!, els deia. I parava la mà a la porta de la Seu. Però no em miraven de cara. I d’almoina, cap. Vaig ballar-la magra. Però no em foteren cap altre amadeu. Fins i tot quan va venir de visita en Franco i la seva dona, em vaig dir ja he begut oli perquè na Collares era de les que posava una moneda a la mà i se’n duia quatre. Així que em vaig untar el palmell amb suc de figa seca, perquè hi quedassin aferrades. A roí, roí i mig. Venceréis, pero no convenceréis. Això ho va dir Unamuno, però podeu donar per fet que si jo hagués sabut castellà, ho hauria dit jo i no ell. Sí, foi…! Tenc les idees ben clares. Si no m’arriben a matar en Companys, que me’l mataren, mai li haurien faltat quatre llosques de picadura que ni en Castro té penques de fumar-se…! Però la història ve com ve. Jo vaig ésser dels que perderen. En canvi alç la veu més alt que el so de les campanes. Així que en prenguin nota els que no em volen sentir. I ara la senyora Capellot i jo anirem a escatar peix. No en faltaria d’altra…!