Llorenç Capellà. 19/02/2009. Diari Balears
Dia 12 de febrer, avui fa una setmana, va complir-se el setantè aniversari del bombardeig de l’estació de Xàtiva. Els xativins ho recordaren tres dies després, diumenge passat, en un acte públic entorn de l’escultura als màrtirs, obra de Miquel Mollà, finançada a escot. El bombardeig va produir-se abans de migdia. Avions procedents de la base de Pollença deixaren caure 20 bombes de 250 quilos cada una i el balanç de víctimes va ésser esfereïdor: 144 morts i més de 300 ferits. L’agressió s’atribueix a l’aviació italiana, però els bombarders que hi havia a Mallorca eren Heinkel, de la Legió Còndor. La tripulació era alemanya, encara que, cap al final de la guerra, es va completar amb militars espanyols.
El bombardeig de l’estació de Xàtiva s’hauria pogut evitar. Va ésser una acció sense guanys bèl·lics, estúpida, cruel. Barcelona ja havia caigut i la rendició de Madrid era cosa de setmanes. Però els alemanys consideraren que havien de continuar matant. Al cap i a la fi, era bufar i fer ampolles. Els Heinkel acostumaven a volar a poca altura per tal de no errar l’objectiu, i les bateries republicanes estaven escasses de munició. La Legió Còndor era comandada per un home del qual no s’ha escrit gaire, anomenat Hallinhaussen. Els alemanys, a Mallorca, passaren més desapercebuts que els italians, de natural fester i partidaris d’exhibir-se en públic. Tanmateix, la participació dels alemanys en la guerra va ésser determinant. Els Heinkel aterraren a Pollença a les darreries de 1937, i immediatament començaren a bombardejar Catalunya i el País Valencià.
A la base militar –la mateixa que s’ha convertit en el lloc d’estiueig preferit dels militars de l’OTAN–, hi ha un monòlit de record i d’homenatge. M’escandalitza, però no em sorprèn. La iconografia feixista no ha deixat de tenir un tracte preferent, tot i la mort de Franco, i qualsevol excusa, per inversemblant i barroera que sembli, serveix per a perpetuar-la. Abans de la llei de Memòria Històrica i amb la llei aprovada. Alhora que la bona gent de Xàtiva recordava la massacre de l’estació, un grup de persones es reunia davant els jutjats de Palma per a reclamar les despulles, en parador desconegut, dels seus parents assassinats. Eren una cinquantena. Poques, però d’una fermesa exemplar. Tanmateix, allò que més commou és la seva soledat. Ni l’Audiència Nacional, ni el Govern de l’Estat ni l’autonònimc, ni la Conferència Episcopal, estan disposats a escoltar-les. Espanya és l’única democràcia del món respectuosa amb el feixisme.
A posta hem de veure escenes com aquestes. La concentració de Xàtiva, amb l’absència del batlle, del Partit Popular, que va mostrar públicament la seva oposició a remoure el passat. O la de Palma, amb cap representant d’esquerres, tot i que tant els partits com els sindicats havien estat convocats per l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica. Podia llegir-se una pancarta que deia el següent: “On ets, mon pare?” La sostenia una octogenària. I era una bufetada a tots aquells que calladament, des de les seves poltrones de poder, col·laboren a enterrar de bell nou la consciència col·lectiva.
Cristina Villariezo devora la fossa a on trobaren son pare, a Covarrubias (Burgos).
Foto de Clemente Bernad.