Ignasi Aragay (Avui, 9 de juny 2010)
No només costa molt que arribin els papers de Salamanca. Trenta-cinc anys després de la mort del dictador, la memòria històrica al voltant de la barbàrie franquista segueix segrestada. Contra el que podria semblar, l’aprovació de la llei de la memòria el 2007, l’inici d’obertura de fosses de la Guerra Civil i la polèmica amb l’afer Garzón s’han convertit en un factor de regressió dels arxius militars i policials, que han fet passes enrere en la tímida i lenta política d’obertura iniciada a finals dels anys 90.
Documentació suposadament sensible que s’havia anat obrint amb comptagotes torna a tenir l’accés restringit. Espanya ha entrat en una crisi no només econòmica, sinó també democràtica, si més no pel que fa a la memòria. Aquest dèficit segur que planarà en el col·loqui internacional que organitza a partir d’avui el Memorial Democràtic sota el títol La repressió franquista i la revisió jurídica de les dictadures, amb presència internacional.
La involució als arxius militars afecta, per exemple, la documentació que parla dels 5.000 búnquers que el dictador Francisco Franco va manar construir als Pirineus, de Portbou a Irun, als anys quaranta, per protegir-se d’enemics exteriors. Fa poc els papers van ser traslladats de l’arxiu de la caserna del Bruc, a Barcelona, a l’Arxiu Militar d’Àvila. En el seu primer emplaçament, l’historiador Josep Calvet havia pogut consultar part dels papers, però ara se li denega l’accés per raons de seguretat. “És absurd, es tracta d’unes construccions sense cap utilitat avui dia, abandonades”, diu l’afectat.
El búnquer d’Àvila
De fet, si avui hi ha un búnquer en funcionament, aquest és l’Arxiu Militar d’Àvila, en especial la secció segona de l’estat major de l’exèrcit, que segons el mateix Calvet o el també investigador Jordi Guixé “està tancat amb pany i forrellat”. L’accés a aquest fons va ser una batalla plantejada fa molts anys per Josep Benet, una batalla democràtica que encara avui no s’ha guanyat. En aquest centre, al mateix Calvet li han denegat fa poc l’accés a documents que havia vist els anys 2001 i 2002, fins i tot a papers que té fotocopiats. “Va ser un error”, s’excusen lacònicament els funcionaris en referència al dia que li van deixar veure’ls.
La historiadora del franquisme Carme Molinero, que en aquests moments no fa recerca en aquest tipus d’arxius i que, per tant, personalment no s’ha trobat amb traves, diu que en tot cas “hauria d’estar passant just al contrari”. Molinero constata, però, que com a membre de la comissió del ministeri de Cultura de seguiment de l’aplicació de la llei de la memòria els treballs avancen amb lentitud per l’escàs interès de l’exèrcit i el ministeri d’Interior a l’hora de fornir informació.
La legislació espanyola no facilita les coses. La llei franquista de secrets oficials del 1968, reformada el 1978 abans que s’aprovés la Constitució, segueix vigent, i curiosament s’aplica de manera retroactiva a papers dels anys 40 i a més no preveu cap termini de caducitat per als documents classificats com a secrets, confidencials o reservats. El diputat al Congrés d’ICV-EUiA Joan Herrera prepara una proposició no de llei precisament per desclassificar documents –considera que no es poden donar acríticament per bons els criteris secretistes de la dictadura– i derogar l’esmentada llei. El text d’Herrera podria fer esment concret al cas de Joan Comorera, represaliat pel franquisme, mort a la presó i dels papers del qual encara hi ha problemes de consulta.
Ni ordre ni legalitat
Els historiadors afectats també creuen que caldria aprovar una inexistent llei d’arxius estatal que fes èmfasi en la posada al dia dels equipaments policials i militars, i en la seva accessibilitat. “A més dels bastons a les rodes per a la consulta, tant als arxius militars com als policials hi regna el desordre, la manca de catàlegs i de personal professional. En molts casos no es pot parlar d’arxius, sinó de magatzems. No s’hi esforcen gaire i davant demandes incòmodes, tiren pilotes fora”, opina l’historiador Borja de Riquer, que acaba de publicar, a editorial Crítica, una nova síntesi sobre el període franquista. Riquer creu que, tret de casos concrets, potser no hi ha cap directriu per al tancament, però tampoc cap per a l’obertura. El que preval és l’arbitrarietat. El cas és que en molts arxius la documentació no està inventariada i els arxivers professionals treballen sota el control de coronels i generals d’edat avançada: “És una incongruència que arxivers professioanls depenguin de l’arbitrarietat militar”, afegeix Guixé.
Un altre cas rellevant és el que va afectar l’exfiscal anticorrupció Carlos Jiménez Villarejo quan, recentment, va voler consultar atestats judicials dels anys seixanta, referits a la repressió franquista, a l’arxiu de la delegació del govern espanyol a Barcelona. Inicialment li va ser denegat l’accés. Però a l’exfiscal li resultava “impossible d’admetre que tota la documentació policial sobre la repressió política a Barcelona des de 1964 fins a 1977 estigués, sense cap excepció, exclosa de qualsevol consulta pública”. No ho va deixar córrer, ni de bon tros.
Només després de “tota una batalla legal”, el delegat del govern central, Joan Rangel, va autoritzar-lo a accedir-hi. “Però al capdavall no vaig poder consultar la documentació que m’interessava per les greus deficiències organitzatives de l’arxiu”, explica Jiménez Villarejo, per qui “l’experiència no hauria pogut ser més negativa”.
I no només els investigadors catalans es troben amb problemes. Tant a Andalusia com a Galícia, dues iniciatives per inventariar tots els noms dels qui van patir repressió durant la dictadura han hagut d’enfrontar-se amb la manca de facilitats i, en alguns casos, directament amb el boicot. La recerca andalusa la coordina Fernando Martínez sota el títol Todos los nombres, i la gallega As vítimas, os nomes e as voces, Lourenzo Santiago.