Antoni RIERA VIVES (AraBalears, 10 de novembre 2013)
Va ser aquí mateix, en aquesta plaça, nosaltres érem al·lotells de catorze anys. Sa Bassa bullia i, en això, la gent s’arremolinà. Passejaren un home derrotat, l’insultaren, l’escopi- ren, l’humiliaren. Miràvem allò sense comprendre què passava. Al cap de pocs minuts, arribà un cotxe i s’endugueren aquell home engrillonat, a matar-lo. Com havia de saber jo…”.
Ai, l’amo en Joan, que se us trenca la veu… que se us trenca la vida.
“Com havia de saber jo que aquell home que veia per darrera vegada, si hagués viscut, hauria acabat essent el meu sogre”. Els vostres ulls d’home bo, l’amo en Joan, s’entelaren darrere les immenses ulleres de muntura negra. Home bo i home gros, home gran, home tendre. Parlàveu davant alguns centenars de persones que us escoltaven perquè sabien que éreu vós la baula bona, la baula forta on havíem d’amarrar el sentit comunitari de la memòria. Nosaltres, que seguíem els racons de la vergonya per dins Manacor, davant el Rosari, a l’Ajuntament, als monuments de Portocristo, a la presó, o a l’escola graduada. Nosaltres, que trescàvem dins la fosca dels anys i alçàvem la nostra dignitat, la vostra, l’amo en Joan, davant els monuments i símbols que, trenta anys després de l’arribada de la pretesa democràcia, continuaven enaltint i exaltant la ignomínia i el feixisme. A vós, l’amo en Joan, us mataren el sogre quan encara no sabíeu que ho seria, però mai de mai us prengueren la dignitat i en servàreu la memòria fins als vostres darrers dies, passejant pels carrers de Manacor, ben cara alta, alegre i content, de bracet eternament de la vostra dona sense pare. Aquell pare que li mataren perquè era regidor d’Hisenda de l’Ajuntament republicà i va ser qui va eliminar els imposts indirectes i va fer que es gravassin directament les grans fortunes. Aquell pare, Joan Fullana Ramis, fuster d’ofici, de qui gràcies a vós per sempre més servarem testimoni i memòria.
De vós, el primer record que en tenc és a Son Coletes. Jo devia ser jovenet. I vós llegíeu un escrit en castellà, perquè no us havien deixat aprendre d’es- criure altra llengua. Hi parlàveu dels “dragones de la muerte”, i del “Conde Rossi”. Hi parlàveu del terror amb la vostra cara digna, amb el vostre cos de metre vuitanta-cinc tot bondat, reclamant només memòria justa, sense re- venges, però justa. Ni un retret sortí mai de la vostra boca.
La dignitat, l’amo en Joan, no es compra, ni es ven, es té. I és tan senzilla com un grapat de terra, un record o un clavell. Vós vàreu ser per nosaltres el darrer cavaller, el darrer claveller, de la nostra armada de dignitat.
El qui sempre tenia la riallota fresca, la veu retronadora, l’agraïment per bandera. Vós éreu l’amo dels clavells. Defugíeu sempre qualsevol protago- nisme. I us record demanant “un cortado” a les reunions del Comitè de Son Coletes i refusant tota tasca que no fos aquella: “No, no, no, jo me’n cuidaré dels clavells”. Vós, l’amo en Joan, sou aquella Mallorca senzilla, que no ne- cessita grans gestos, ni cerca fotos ni titulars. Aquella Mallorca senzilla que només demana justícia, la Mallorca dels treballadors, dels pagesos, dels pobres. La Mallorca dels exclosos. I la dels represaliats. A vós us bastava amb un clavell per donar sentit a la memòria d’un país. Clavells per a la gent, cla- vells de dignitat.
Anit passada se us va trencar la veu, l’amo en Joan, se us va trencar la vida. Us n’heu anat amb la dignitat intacta. Amb la seguretat que la memòria del vostre sogre i de tots els qui moriren com ell perviu malgrat els anys, malgrat la ràbia dels assassins. Heu partit feina feta. Ara ens toca a nosaltres, que vivim dies difícils i que combatem actituds que ens recorden mas- sa les que varen menar el vostre sogre a la mort.
Enguany a Son Coletes no sé qui es podrà cuidar dels clavells, però estic segur que n’hi haurà. El meu serà per a vós, i l’alçaré mirant al cel dels dig- nes i els justos.
Antoni Riera Vives, Manacor