(http://contrainfo.cat/temes/memoria-historica/m-antonia-oliver-si-hem-de-desobeir-desobeirem-primera-part/)
Maria Antònia Oliver és la incansable presidenta de l’Associació Memòria de Mallorca. És néta d’Andreu París, un dels activistes i sindicalistes més destacats d’Inca, juntament amb Antoni Bestard i Gabriel Buades, i que fou assassinat a Porreres l’any 1937. Maria Antònia, com tantes altres persones, ha dedicat bona part de la seva vida a aclarir els fets que portaren fins a la mort al seu padrí, i a reivindicar els drets de totes i cadascuna de les víctimes de la repressió franquista. Combatent la calor de juliol amb un ventall que, casualitat o no, porta els colors de la bandera republicana, Maria Antònia ens permès compartir aquesta conversa que reproduïm a continuació dividida en dues entregues. Aquí podeu llegir-ne la primera.
Ara ja deu fer uns 10 anys que vau començar a treballar col·lectivament per la recuperació de la memòria històrica a Mallorca…
Sí. Tot i que la meva recerca personal sobre el meu padrí [Andreu París] la vaig començar des de petita, fou aproximadament els anys 2002 i 2003 quan vam establir contacte amb altres persones i començàrem a fer coses. Llavors, l’any 2006, es constitueix l’Associació Memòria de Mallorca.
S’ha avançat en aquests 10 anys?
S’ha avançat a nivell de consciència col·lectiva i social, i a posar de manifest les mancances que hi ha pel fa a les polítiques de memòria històrica. Però s’ha avançat tan sols a posar-ho de manifest, no pas que realment existeixi una vertadera política de memòria històrica que aglutini tots els camps com ara l’administratiu, el civil, el judicial, etc. Possiblement el principal avanç és la denúncia que, avui dia, hi ha una part important de la nostra societat que encara no no té garantits els seus drets de veritat, justícia i reparació.
Per exemple…
Un clar exemple ha estat la denúncia presentada a l’Audiència Nacional, que no ha servit perquè les víctimes aconsegueixin aquesta justícia, però sí que ha servit per posar de manifest que hi ha institucions, com la de justícia, que no fan justícia a les víctimes del franquisme. I això, com que és una qüestió bàsica de drets humans, no és un problema que afecti només a les víctimes, sinó que incumbeix tota la societat.
Avui hi ha més de 260 entitats de memòria històrica a l’Estat espanyol. Es pot dir, per tant, que en els darrers anys s’ha produït un «boom» o una eclosió d’aquest moviment. Així, la tasca memorialística va passar de ser una feina «privada», de familiars i investigadors, a esdevenir tot un moviment social…
Sí. El moviment memorialista sorgeix entorn de l’any 2000, quan comença a sortir a la llum la qüestió de les exhumacions de fosses. Era un tema força polèmic i que va tenir molt de ressò en els mitjans de comunicació.
Però ja havien passat vint-i-cinc anys de la «Transició». Per què creus que va passar tant de temps a haver-hi aquest «boom»? Per què no s’havia fet abans tot això?
La resposta és que sí que s’havia fet abans, però en l’àmbit privat. Ja hi havia associacions i grups de famílies o col·lectius que havien fet coses, però sempre d’una manera amagada. Cal tenir en compte que la repressió durant la guerra, la postguerra i el franquisme va ser terrible, molt terrible, dura i cruel. Va durar pràcticament 40 anys, i això és molt de temps, tota una generació. De fet, la generació dels meus pares, que eren nins durant la guerra, va patir durant tota la seva vida haver de ser ciutadans de segona, tenir-ho més complicat que els altres, ser acusats públicament com a «fills dels rojos»… en aquest ambient, la simple possibilitat de poder fer feina era, per a ells, una victòria. Aquestes persones, en patir aquesta repressió tan dura, ni tan sols elles mateixes no sabien que fossin víctimes.
No tenien consciència de ser víctimes?
Tenien el dolor i els símptomes, però ni tan sols pensaven que tinguessin drets. Mai no havien estat reconegudes per ningú com a víctimes. Unes víctimes tipificades jurídicament, amb uns drets corresponents. Això sí, el record el tenien molt present i el guardaven. I, un cop mort el dictador, van transmetre aquest testimoni. Els nets sí que sabem que tenim drets i, en un moment donat, els hem exigit.
Això és tot un procés social…
Sí, tot això ha necessitat un procés de maduració llarg, no només per part de les víctimes, sinó per la societat en general. I és quelcom que encara no hem superat. És ben cert que «els pobles que obliden el seu passat estan condemnats a repetir-lo». Nosaltres hem oblidat el nostre passat i ara ens costa molt recuperar-lo. I per això, segurament, avui estam repetint els mateixos errors, els repetim i els repetim… Estic veient amb claredat que la història torna, d’una altra manera, però torna.
En aquest sentit, voldria parlar de les institucions…
Un desastre.
Una associació com la vostra té una relació ambigua amb les institucions: heu d’anar contra elles reclamant el que se vos nega, però al mateix temps no vos queda més remei que tenir-les en compte, aprofitar les oportunitats que vos donen (subvencions, per exemple) i haver-vos d’adaptar al marc legislatiu que vos posen o vos imposen. Com valores el paper que han jugat les institucions pel que fa a la memòria històrica els darrers anys?
És complicat. Cal tornar a la Transició. Aquestes institucions que se suposa que són democràtiques, doncs per a nosaltres no ho estan essent. No hem d’oblidar que parlam d’unes institucions que obliden els drets humans, que els trepitgen constantment. És una feinada increïble haver d’acudir a elles per fer-les veure que no estan fent les coses com cal. És una feinada immensa que recau sobre els col·lectius de víctimes. En realitat haurien de ser les institucions que t’ajudessin i estiguessin al costat de les víctimes; tenen els mitjans, els professionals, ho tenen tot. Però no, ets tu que has d’anar a cercar la documentació, ets tu que has d’obrir les fosses, etc. Potser et donin subvencions, arran de la «Llei de memòria històrica», però en realitat ni nosaltres ni les víctimes no en volem pas de subvencions.
Ah no?
Jo voldria poder anar al jutjat militar i que em donessin l’expedient del meu padrí, que em facilitessin una documentació cuidada i catalogada. I, en canvi, ens fan demanar una subvenció per anar nosaltres a haver de catalogar una documentació immensa i a fer una feinada d’anys i anys, sense disposar dels mitjans adients per fer-ho. No té sentit. Per a mi, això no és una democràcia, i no en tenc cap ganes d’acudir a les institucions.
[Silenci]
Sincerament? Quan no hi acudim, ens van millor les coses. N’hem fet moltíssima de feina sense acudir a cap institució. No es mereixen que les parem més atenció. En aquests anys les hem fet empegueir perquè s’ha demostrat el poc democràtiques que són. Amb l’experiència que tenim ara ja podem dir: «sou uns franquistes, estau protegint els seus crims i els seus criminals». És així com s’ha perpetuat el poder. És cert que de vegades ens fan alguna petita concessió, però és amb l’objectiu que callem i no molestem pus. I això passa tant amb la dreta com amb l’esquerra. D’acord que no són el mateix, clar, perquè la dreta que tenim aquí és extrema dreta; però és que l’esquerra tampoc no és l’esquerra, sinó un centre-dreta. En definitiva, és molt complicada la relació de la nostra lluita tant amb institucions com amb partits polítics.
Com veus, per tant, el tema de l’acció directa i la desobediència civil?
Si hem de desobeir, desobeirem. Calia exhaurir totes les vies, que no ens poguessin dir «per què no ho heu demanat?» o «per què no heu seguit les passes correctes?». I així ho hem fet, però ens ho han posat tan complicat… Ara ja no hi ha partida pressupostària per a la memòria històrica. Si abans es donaven diners a les famílies per «comprar una pala» per desenterrar els seus familiars de les fosses, ara a les famílies ja no se’ls compra ni la pala. Per tant, més que mai, si hem de fer alguna cosa, l’haurem de fer nosaltres. Al manco la comunitat internacional sap què està fent a l’Estat espanyol amb les víctimes del franquisme, i això ho hem aconseguit nosaltres, les famílies: posar de manifest aquesta hipocresia de la democràcia en aquest país.
La vostra associació dóna suport i participa en moltes altres lluites socials, com ara el Consell de la Societat Civil, les Marees i tota una infinitat de plataformes i campanyes…
Jo som d’Inca. Al meu poble hi va haver una gran xarxa social que va quedar totalment esquinçada amb la guerra i la dictadura. Una xarxa que avui ja no existeix. Sovint, la gent es mobilitza només quan un problema l’afecta de primera mà. Jo crec, en canvi, que no avançarem mentre no ens moguem per coses generals. La nostra lluita és pels drets humans, i per tant ens sumam sempre que podem a qualsevol altra lluita que vagi en aquesta direcció.
Això xoca amb la imatge que de vegades es té de la memòria històrica, com la d’un moviment que treballa exclusivament per restituir la veritat i la dignitat de les víctimes de la repressió. Pel que dius, el vostre moviment també treballa per la reconstrucció d’uns valors…
Som víctimes del feixisme. I estem aquí per mantenir viva la lluita que ells, els nostres avantpassats, iniciaren. És una manera de dir: «no vareu perdre, aquí som nosaltres per defensar tot això, encara lluitam, la guerra no ha acabat». L’associació té l’objectiu de recuperar les restes, la història, però també la ideologia i els valors.
En quins valors penses?
Ens van fer creure durant dècades que ells, els «rojos», eren dolents, però quan veus la documentació de l’època, i t’asseguro que nosaltres n’hem vist molta, te n’adones de la importància que tenia per a ells la solidaritat. La solidaritat és l’eina més potent que tenim contra el capitalisme —contra els «Senyors», que deien antigament—; és el que els fa por, t’ho puc assegurar. I per això donam suport a les altres lluites socials. Per dir ben clar: feixisme, no ens heu guanyat, estam aquí per combatre. Mentre hi hagi repressors i pobles que pateixen, la guerra no haurà acabat. Ara bé: no guanyarem fins que tothom no se n’adoni que tenim un enemic comú i que cal estar units. Jo ja comprenc que «tohom és de sa mare i son pare», jo també, però hem de saber que tenim un enemic «poderoso y bien organizado», com ens deien fa temps en referència a nosaltres, però ara són ells els poderosos i ben organitzats!
Una de les vostres tasques és investigar. Com definiries la vostra relació amb el món acadèmic i els investigadors professionals.
Hi ha de tot. S’ha de valorar que des de fa molt de temps hi ha investigadors que havien fet feina important. Però n’hi ha pocs que ho facin amb una motivació de lluita contra una injustícia. En general, fa uns anys érem nosaltres que encalçàvem historiadors per demanar-los informació sobre els nostres familiars; ara, passa tot el contrari: són ells que acudeixen a nosaltres. Potser perquè han descobert la força que té el nostre moviment.
Ara es valora més la vostra tasca de recerca, doncs…
Sí. Especialment, s’ha començat a valorar tot el que hem descobert a través dels testimonis. Sempre hem dit que la memòria oral és importantíssima, cosa que generalment l’«acadèmia» ha infravalorat, donant molta més importància als documents. Òbviament, els papers són molt importants, però en el nostre cas, molts s’han falsejat. Per exemple, el certificats de defunció que, tal i com moltes famílies expliquen, es van falsejar per qüestions administratives. A més a més, en molts de casos els testimonis orals han estat confirmats, posteriorment, per documentació que corrobora la versió de les famílies.
Però…
Però de vegades n’hi ha que s’acosten a les famílies per interessos exclusivament acadèmics i es pengen la medalla d’uns descobriments que, en realitat, són les famílies les que els han aportat. Em resulta frustrant veure un llibre o treball en el qual es fan algunes afirmacions sense posar la font, i jo sé tot d’una d’on ha sortit aquesta informació, perquè la pròpia associació és la que ha portat la persona a parlar amb l’historiador. I aquest paper dels testimonis orals, a l’hora de reconstruir els fets, no sempre es valora.
Hi ha un debat, encara avui, sobre si s’han de publicar els noms dels assassins…
Em molesta que no es pugui publicar els noms dels assassins. Aquesta por no la puc suportar. Fins i tot les pròpies víctimes sovint ens frenam perquè ens deim «això no ho pots dir si no tens proves, perquè et poden posar una querella». I clar, no tens proves, però ta mare t’ho va contar qui va ser l’assassí! I això passa perquè no tenim una sentència judicial que confirmi els fets. Els noms dels assassins són la veritat. És cert que molts d’ells tenen fills i néts. Però un fill no és responsable del que féu el seu pare; la responsabilitat dels fills és, precisament, no dir les coses i no voler-les assumir. Hem avançat pel que fa parlar de les víctimes, però parlar dels victimaris encara és un obstacle enorme.
Què en penses de la relació que té el vostre moviment amb la premsa?
La valor positivament. De vegades s’equivoquen interpretant, o van massa lluny deduint algunes coses, però en general a nosaltres ens fa cas i normalment ha estat una finestra que ens ha ajudat a que la gent ens escolti. No podem oblidar que el nostre poder de convocatòria funciona a través dels mitjans. És cert que sempre hi ha el tema morbós de les fosses, que és el més mediàtic, ja ho sabem. Però hem de saber aprofitar la visibilitat que ens donen els mitjans i anar vius. Se’ns ha de conèixer i, de cada vegada, més i més gent ha d’entendre el nostre missatge.
Heu rebut moltes crítiques per part d’altres moviments socials pel vostre suport al jutge Garzón…
Jo som testimoni directe, perquè hi era en persona, que el 14 de desembre de 2006 en presentàrem a l’Audiència Nacional a posar una denúncia. Érem la primera associació que ho feia, Memòria de Mallorca. Et puc assegurar que no cercàvem en Garzón: cercàvem justícia. Però per atzar o pel motiu que sigui, fou ell, i no cap altre, el jutge que va admetre a tràmit la nostra denúncia. Cal posar-se en el context d’aquell moment. Érem un col·lectiu de víctimes oblidat i ignorat, però hem de reconèixer que allò va representar per nosaltres tota una setmana d’immensa alegria. A més a més, l’admissió a tràmit donà una força increïble al moviment. Molta, molta gent es va acostar a nosaltres a partir d’aquell moment, i es va desencadenar una onada de denúncies per part de famílies que havien perdut la por i recobrat l’esperança de fer justícia.
Sense dubte semblava una passa històrica…
Vam tenir la sort que Garzón escrigués un auto on tractava Franco i els seus de criminals, i això quedarà escrit i ningú no ho podrà rebatre. Jo, com a Maria Antònia, ho puc dir que en Franco era un criminal, però que ho digui un jutge és una victòria del moviment. S’ha de pensar que nosaltres no demanam només els «ossets». Són importants, i tant, però en els ossets hi ha impactes de bala. De fet, aquest és el motiu de fons pel qual no volen que s’obrin les fosses.
Com va anar el procés des de llavors?
Nosaltres, que ens reuníem periòdicament amb la resta de col·lectius memorialístics de l’Estat, vam veure des del principi les dificultats amb què es trobava Garzón i tot el procés. S’albirava una maquinària poderosa que s’estava posant en marxa contra això. Des de Mallorca, vam presentar els informes sobre les dues fosses [Calvià i Porreres] que en aquell moment havíem investigat més. Quan s’havia ordenat l’exhumació i tot el procés era en marxa, en una decisió inèdita mitjançant una reunió d’urgència, es paralitzà tot el procés. És dur veure com el Fiscal de l’Estat, el fiscal!, es posiciona a favor dels criminals, i no de les víctimes. I en Garzón fou, al final, una víctima més d’aquesta maniobra de l’Estat per paralitzar la investigació.
Saps que la figura de Garzón és controvertida pel seu paper en altres qüestions, com bé saben des de l’esquerra abertzale i l’esquerra independentista…
Jo estic al corrent dels fets protagonitzats per Garzón pel que fa les tortures i la persecució de l’independentisme. Aquestes persones tenien tota la raó, i van tirar endavant el procés legal fins a arribar a Estrasburg, tribunal que va condemnar l’Estat espanyol per no investigar les tortures. Per sort, aquestes persones van tenir justícia, o al manco un reconeixement, quan el tribunal emet aquesta sentència. Nosaltres només lluitam pel mateix, per tenir justícia i que un tribunal dicti una sentència. No volem ser víctimes. De fet, ja estic cansada d’aquesta paraula, no la vull dir més. Nosaltres defensam una causa, no una persona. En Garzón va iniciar aquesta procés judicial i després va cometre errors, però tingué la valentia d’admetre el procés a tràmit. Quan jo defens en Garzón, no defens una persona, defens la nostra causa. Em sap greu que a sobre haguem de carregar amb aquest pes quan la única cosa que volem és que un procés judicial avanci per fer justícia amb les víctimes de la repressió. Cada dia que mor una persona amb la que no s’ha fet justícia, és una ferida que se’ns obre a nosaltres. I en Garzón, per polèmic que sigui, ens va ajudar en això. Si aconseguim una victòria en aquest procés, ja no serem víctimes. De veres, vull deixar de dir la paraula víctima, no m’agrada gens.
Ho has insinuat, però t’ho demano: què hauria de passar, a quin punt hauríem d’arribar perquè, per exemple, Memòria de Mallorca es dissolgués i ja no fes falta que existís. En quin punt ens podríem donar per satisfets?
Ja sé que seré ambigua, però: veritat, justícia i reparació. En el moment en què els tribunals de justícia admetin a tràmit una denuncia per crims contra la humanitat; quan l’Estat es posicioni realment i hi hagi una vertadera política pública de memòria històrica. En aquest moment, Memòria de Mallorcà podrà plegar. Podrem dir: «ja no som víctimes, ara ja som iguals que els altres, tots som iguals». A partir de llavors, si els col·lectius de famílies ens volem seguir reunint, ho farem; i si ens ve de gust fer un vídeo o una obra de teatre, la farem. Però només això. Serà un moment en què començarem a tenir aquesta pau interior que proporciona la reconciliació. I per això cal la justícia. Què vols? El meu padrí era d’una societat que es deia «La Justícia»: em ve de casta, ja està, res més.
Ja per acabar, Maria Antònia, si tornéssim a 2003, amb tot el que heu après en aquesta trajectòria de lluita a peu de carrer, faries les coses d’una altra manera? Quin balanç en fas amb la perspectiva d’ara?
Hem comès errors, no cal dir-ho. Probablement, ja no aniria a tocar a algunes portes. A tota la gent que diu «sí, sí», però en realitat és «no, no», ja no aniríem a cercar-la. Ens fan perdre moltíssim el temps i les energies.
Com per exemple…
Les institucions, sobretot. M’oblidaria de les subvencions, hem fet coses importants gràcies a elles però ens ho han fet suar molt. Hem hagut d’anar a demanar i no m’agrada. Ho hem fet amb la consciència que no quedava més remei, però em pesa. Potser ho tornaria a fer, però d’una altra manera, amb una cuirassa i anant molt més viva.
I a nivell més personal?
Potser, amb l’experiència d’ara, ja no m’obriria tant. Em sol passar que m’obro molt. Hem exposat a persones que han patit molt; s’han obert davant tothom, i això em sap greu perquè quan hi ha crítiques contra elles em fa molt de mal. Ho veus? Ja m’estic obrint! No hi puc fer res. El meu pare em deia que jo era un «cavallet desbocat». No puc fer-hi res, però potser ara, si comencés de bell nou, intentaria plantejar-ho un poc més des de la distància. Tanmateix, estic molt orgullosa de moltes coses. Per exemple, he conegut molta gent tan i tan vàlida que treballa honestament pel dret de les víctimes… i això és molt important per a mi.