JOAN BARRIL (El Periódico de Catalunya, 15 d’octubre 2009)
El conseller Saura i el ministre Caamaño han anat a Mèxic a donar a la néta de Companys un magnífic certificat en què es reconeix l’honorabilitat del seu avi, així com el reconeixement i la reparació del Govern espanyol a qui va ser el president de la Generalitat. Un bonic gest que no deu haver tingut cap efecte en la seva néta. Al cap i a la fi, pocs néts creuen en les maledicències que certs historiadors i alguns militars vessen sobre els seus avis. La figura de Companys no necessitava cap certificat oficial perquè se la prengui seriosament. Actualment, hi ha moltes avingudes a Catalunya que porten el nom de Companys. Hi ha un estadi olímpic dedicat a la seva memòria. Hi ha una pel·lícula en què es narra la seva vida. Hi ha una tomba que és motiu de la visita legal de milers de demòcrates. Els fets han rehabilitat la incòmoda figura de Companys.
No obstant, no tot s’ha aconseguit. El judici militar que va condemnar a mort Companys no s’ha declarat nul. És a dir, que per més documents que s’escriguin, per més lleis de la memòria històrica que es promulguin i per més monuments que s’erigeixin, Companys forma part de la història més infame de les Forces Armades espanyoles. Unes Forces Armades colpistes, que es van alçar contra la legalitat republicana i que, en nom d’aquell aixecament, van convertir la victòria en un pretext per a l’extermini de persones i de símbols.
És curiós que aquella institució, l’Exèrcit, que no té res a veure afortunadament amb l’Exèrcit actual, s’hagi enrocat fins a aquest extrem. L’Exèrcit i una judicatura farsant d’aquell procés polític es neguen a alterar la vigència d’una execució sinistra, tot i saber que els efectes de desprestigi d’aquesta negativa van en detriment de les institucions que van auspiciar aquell afusellament. Franco va morir, va arribar la democràcia, però al segle XXI hi ha gent que prefereix ser còmplice dels botxins abans que anul·lar una barbaritat. Hem acabat amb la pena de mort, però es ve a admetre que hi va haver un temps en què matar era bo i necessari.
N’hi havia prou amb una firma que acabés amb la falsa legalitat d’aquells temps. Però els hereus de la victòria es veu que no poden admetre 70 anys després que l’aixecament nacional va ser un cop d’Estat, que els bombardejos sobre la població civil eren mers exercicis tàctics, que els centenars de milers de morts desapareguts a les cunetes van ser un objectiu militar i que l’assassinat de Companys només va ser la guinda del pastís. La firma no s’ha produït encara. I la vicepresidenta del Govern recordava ahir que l’anul·lació del judici de Companys depèn del Tribunal Suprem, format per magistrats que encara havien de néixer quan l’escamot d’afusellament va abatre a trets el president.
La defensa a ultrança de la justícia espúria, falsària i convertida en eina de tortura no és justícia. Sorprèn que aquesta petita batalla legal es trobi amb resistències contemporànies en nom precisament de la intocabilitat dels processos judicials. Cal preguntar-se si és necessària aquesta nul·litat. Tots aquells, militars i jutges que, en nom dels annals d’una suposada justícia, es neguen a ser justos, haurien de ser rellevats del seu càrrec. El que va existir, va existir. Però, ¿té alguna explicació que el crim continuï existint? Per més papers que s’escriguin, falta un únic paper i una única firma. Contràriament, l’Estat de dret estarà torçut.