Bartomeu Mestre i Sureda (extret del blog Etziba Balutxo… el 17 de maig de 2013)
(http://www.esbinerbo.com/2013/05/nuremberg-montuiri-oblit-o-record.html?m=1)
El judici de Nuremberg va deixar constància que els criminals de guerra no han de sortir immunes. Encara que incomplet, perquè les bombes sobre el Japó són crims contra la humanitat sense depurar, els nazis eren els qui varen moure guerra, executors de l’holocaust contra els jueus i autors d’un dels majors genocidis de la història, a l’alçada del que executaren els espanyols a Amèrica. Nuremberg va exemplaritzar davant del món una condemna ètica, si no reparadora sí, almenys, com a referent per a les generacions futures.
Espanya representa l’antítesi de Nuremberg. En ple segle XXI, més de 75 anys després l’aixecament feixista-militar que provocà mig milió de morts i altres tants exiliats, el partit polític que governa l’estat es nega a condemnar els crims i la dictadura. Mentre altres països fan bugada, condemnen els seus dictadors assassins i inicien processos reparadors, Espanya va fer una llei d’Amnistia amb l’objectiu de protegir els criminals de guerra. Aquests, per pura raó biològica, han mort sense ser inculpats, processats, jutjats i condemnats. D’aquesta manera, el postfranquisme perdura.
L’article que segueix, és un exemple que demostra com la impunitat dels crims del franquisme ha envalentit els seus autors i descendents a continuar la creuada.
Dues festes dels Darrers Dies a Montuïri, la de 1936 i la de 1977, varen promoure i remoure la violència i la persecució. De la primera actuació, se’n derivaren crims de guerra i repressió; de la segona, un procés judicial contra la llibertat d’expressió a instància dels mateixos que, quaranta anys abans, havien fet ús de les armes i assassinat republicans demòcrates als cementiris o a les voreres dels camins.
El febrer de 1936, coincidint amb la festa dels darrers dies de Montuïri, “Pedro García Sampol, Pedro y Juan Sampol Cerdá y algunos otros” constituïren la delegació local de Falange Española al poble. Ho explica el Marquès de Zayas que els va proveir d’armes per fer bravates. Calumniaren i intimidaren el batle, Joan Mas “Collet”, a qui ompliren la carpeta de pasquins feixistes; romperen la placa de la plaça de la República i, gràcies a una escala que sortí de la rectoria, varen escriure “Plaza de España” a la façana de l’Ajuntament. Mai no admeteren la victòria democràtica del Front Popular i, mesos després, arran de la insurrecció armada de juliol, aquells feixistes (coneguts com “escopeters” o “bons-al·lots”) passejaren arreu oli de ricí i amenaces. L’escamot va operar a distints pobles i va ser especialment actiu a Sencelles, Campos i Porreres, on s’explica que un d’ells era conegut com “en Quaranta”, pel nombre de republicans que metrallà en un vespre a la Creu de darrere del cementiri. Montuïri va viure la por als botxins i el dol dels morts (el batle una de les víctimes) amb un silenci que encara ara no s’ha esvaït.
Aquell Carnestoltes de 1936 havia estat el darrer per a milers de mallorquins i no va reeixir fins a l’any 1976 quan, al barri de Sa Calatrava de Palma, s’organitzà un ateneu per recobrar les festes populars. Aquell General Ísimo havia fet el bategot i el seu hereu ja era coronat, però els “Guerrilleros de Cristo Rey” cremaven llibreries i disparaven. Els grisos, ara de color escatològic, eren els mateixos. Els polítics encadenaven renúncies a les totes i feien creure als ingenus que gaudíem de llibertat. Això no obstant, a Montuïri, la primeria de 1977 un grup inquiet, en contacte amb la gent de Sa Calatrava, va recobrar el carnaval. El cartell era un tríptic, amb sis pàgines il·lustrades sobre paper d’estrassa. El dibuix de la portada mostrava un personatge disfressat de guàrdia civil que havia fet llarg amb el beure. La festa va ser un èxit, però la Guàrdia Civil cridà a declarar Joana Jordà “Confitera”, una de les organitzadores de la festa, perquè volien saber qui havia imprès i distribuït aquella propaganda.
La investigació va provocar la detenció a Palma d’Antoni Rotger i Josep Sitjar, com a presumptes autors i impressors del programa. En saber que, una vegada interrogats, durien els detinguts a Can Berga, a l’Audiència, per declarar davant del jutge, vaig anar a cercar Josep Maria Llompart, aleshores president de l’Obra Cultural Balear, atesa la circumstància que l’entitat havia fet la sol·licitud del permís governatiu de la festa de Montuïri. Llompart, llicenciat en Dret i persona amb una gran serenor, va sol·licitar al jutge poder ser presents com a part interessada. Gràcies a això, vaig ser testimoni de com es va destapar l’extravagància dels càrrecs. El tinent d’intel·ligència, que declarà amb roba de civil. va dir que tot obeïa a la denúncia d’un veïnat, a qui el dibuix d’un espanta-sogres evocà un episodi familiar, sobre el qual deia haver rebut anònims que no va aportar. El mateix guàrdia considerava que la denúncia era exagerada, però que quan l’anaven a arxivar reberen ordres superiors de trobar “el aparato” (es referien a la impremta on s’havia estampat el tríptic) i aclarir qui eren els autors. Algú havia tocat fils “muy arriba” i, aprofitant el dibuix de la portada, ho enfocaren com una hipotètica burla injuriosa contra la guàrdia civil. A preguntes del jutge (que va qualificar la denúncia de ridícula i, fins i tot, còmica), el jove tinent va admetre que no havia vist mai una festa de disfresses on no hi hagués més d’un guàrdia civil, igual que sovintejaven les fresses de capellans i de monges, i afegí que, als cartells de qualsevol festa de Carnaval (ja n’hi havia de privades orientades al turisme d’hivern), era habitual veure-hi també gent transvestida de militar.
El jutge va sentenciar que no hi havia cas, però el denunciant no s’hi conformà i, de resultes de l’apel·lació, el cas s’adreçà al Tribunal d’Ordre Públic, encarregat dels delictes polítics. Com que el TOP s’acabava de suprimir per decret-llei, el cas rebotà fins al Tribunal de Justícia Militar i no es va tancar fins el 15 d’octubre de 1977, gràcies a l’article 1.b de la llei d’Amnistia que eximia expressament “Todos los actos realizados entre el 15 de diciembre de 1976 y el 15 de junio de 1977, cuando en la intencionalidad política se aprecie un móvil de restablecimiento de las libertades públicas o de reivindicación de autonomías de los pueblos de España”. De tot aquest assumpte, els mitjans de comunicació no en parlaren mai… i encara ara aquell episodi roman pràcticament inèdit.
Ha plogut molt d’ençà del carnaval de 1977 i molt més encara del de 1936, però el silenci continua. A diferència de Roma i Nuremberg, els jutges miren cap a altres països i enterren el dret dels familiars a recobrar els cossos de les víctimes. El PP es nega a condemnar els crims del franquisme i no és il·legalitzat. Hi ha monòlits feixistes erectes per culpa de polítics covards. Televisions i editorials tracten la guerra amb censura: esmenten els assassinats mentre emparen els assassins. També l’Església ha fet un mal servei a les víctimes. El discurs de la Confederació de Bisbes Espanyols reclamant oblidar la guerra té, en el cas de l’Església catòlica que fa més de 2000 anys que viu de no oblidar la crucifixió del seu líder, una connotació de cinisme que repugna. Quant a la protecció que, interessadament per la mateixa Llei d’Amnistia, es va brindar intencionadament als “escopeters” i “bons-al·lots”, és recomanable veure La caixa de música (1989) de Costa-Gavras i extreure’n reflexions i conseqüències. Emparar els assassins activament, com ha fet Espanya, o mirant cap a una altra banda, com han fet les esquerres, és un acte d’indecència política
Molts d’historiadors fan l’anguila i, per trobar i aclarir els noms dels botxins, paradoxalment cal llegir Historia de la Vieja Guardia de Baleares (Madrid, 1955); és a dir, cal acudir a les fonts del vencedors, perquè eren ells els qui exhibien la matera que ara els seus fills encobreixen. Si volem el dret a decidir el futur, abans cal conèixer el passat! Si un poble vol viure en llibertat ha d’assumir les vergonyes. Cal una catarsi que faci bugada per blasmar socialment els autors dels crims. Fins que aquests no s’hagin purgat i no s’hagi redimit la repressió no es recobrarà la dignitat. Els pobles que amaguen la història estan condemnats a repetir-la. Al capdavall, només la veritat ens farà persones lliures! Tenim una causa pendent i, tanmateix, aquesta democràcia no tendrà credibilitat mentre el silenci oficial encobreixi els criminals de guerra.
Vencedors i vençuts (assassinats i assassins)
Allò que és cert i evident és el resultat que ha generat la impunitat dels crims: la legitimació dels autors i la projecció futura. La dreta (i l’església catòlica espanyola) han propiciat l’oblit de les víctimes. Han dificultat i dificulten poder exhumar les fosses dels afusellats. Sortosament, un moviment creixent d’associacions han pogut sensibilitzar la majoria social a favor del dret dels familiars a recobrar els cossos dels assassinats. Els cossos dels vençuts, naturalment, perquè els dels vencedors varen ser enaltits i honorats arreu durant dècades. A totes les esglésies espanyoles i havia la relació dels noms dels morts del bàndol de Franco.
Si ara es poden recobrar el nom de les víctimes, encara rau una segona qüestió: i els noms dels botxins? Aquí la pressió a favor de l’oblit i del silenci encara és molt major i no només per part de la dreta. Historiadors de prestigi, en contra del que hauria de ser la funció de descobrir i divulgar el passat i la veritat, s’apunten a la pràctica d’un joc pervers i incomplet: retre honor a les víctimes, però deixar estar els assassins. Quin és el resultat de “no molestar” els criminals de guerra? És bo d’endevinar. Els botxins han pogut viure sense ser mai molestats ni recriminats per les seves accions. D’aquesta manera, han vist reforçada la seva conducta, s’han passejat amb orgull i, en més d’un cas, han exhibit amb arrogància les seves gestes criminals. El silenci ha reforçat el poder de la por i de l’abús. Així les coses, els seus fills i els seus néts no han hagut mai de condemnar els seus actes. Al contrari, han rebut l’aval polític per sentir-se’n partícips i hereus o, el que és pitjor, continuadors de l’exercici del poder dels seus violents predecessors. Es diu sovint que els fills i els néts no tenen la culpa dels actes dels seus pares i avis. És cert. Com també és cert que qui no condemna els crims de guerra, ni que sigui per desídia, n’és còmplice.
En els darrers trenta anys s’han disparat les històries locals sobre la Guerra dels Tres Anys. Amb rares excepcions, no s’esmenten mai els noms dels assassins. Una por atàvica a denunciar els criminals s’ha apoderat dels investigadors. En converses privades demostren que saben perfectament què va passar i qui va ser, però a l’hora de traginar la història al paper escrit els culpables perden la fesomia. A més d’aquest escut protector, s’ha instal·lat un corrent que, a més de l’oblit, anima la tesi del perdó. Perdó? A qui? A aquells que no l’han demanat mai? En el fons, aquest corrent no és altra cosa que la “reconciliació” reclamada pels pares putatius d’una constitució jacobina, capaç de maquillar el franquisme i disfressar la restauració borbònica.
La mal anomenada transició democràtica va ser una estafa històrica. La mort del dictador reclamava una ruptura per tal de restituir les llibertats democràtiques. No es va fer així, sinó que es perpetuà un resultat esperpèntic: de la mà de Franco s’entronitzà el nét del borbó foragitat per la República. Els símbols republicans (himne, bandera…) foren “democràticament” abolits. S’imposaria una constitució per refermar la unitat d’Espanya, supeditar les llengües i sacralitzar la corona i l’exèrcit. Calia una cosa més: esborrar el passat! Amb l’excusa que els qui reclamaven reparació i justícia només pretenien la revenja, el discurs dominant reclamava no remoure el passat. S’estimulava l’oblit i es prohibia el record. Tan brutal renúncia era anomenada “reconciliació nacional”. Els morts continuarien escampats per les fosses i els cementiris. Ningú no qualificaria de crim de guerra la mort de Joan Mas Collet i de tants altres, assassinats per ocupar un càrrec? per pensar diferent? per, simplement, pensar? On és la Justícia?
Tot plegat, el postfranquisme ha potenciat allò que es coneix com “les dinasties del poder”. Són moltes les persones que, per via familiar i com si fos un dret biològic, s’han aferrat a continuar els càrrecs dels seus pares i avis. Adaptats als nous temps, certament, però amb uns resultats idèntics: exercir el control de la ciutadania. El cas de Juan Antonio Samaranch Salisachs, fill del qui va ser destacat franquista, com a membre del Comitè Olímpic Internacional que va presidir son pare (1), és un exemple, com ho és l’exvicepresidenta espanyola Teresa Fernández de la Vega, filla de Wenceslao, col·laborador de Girón de Velasco, i com ho són dos expresidents espanyols del Congrés de Diputats: José Bono, fill d’un baralladís falangista, i Manuel Marín, fill del president de la germandat d’alferes provisionals. El cas d’aquests polítics espanyols instaurats en llocs clau dels mecanismes de poder, el podem veure igualment, fins i tot amb uns percentatges superiors, a qualque partit de la terra. Cap dels esmentats no és del Partit Popular, on els exemples no acabarien mai. Això precisament és el que delata la permissivitat que hi ha hagut durant tants d’anys. La dreta, com a protectora dels crims que es nega a condemnar; l’esquerra amb una inacció pornogràfica a reclamar justícia. Aquí no s’ha fet bugada!
Nuremberg simbolitza una teràpia necessària, un acte higiènic de condemna clara dels criminals, un símbol de referència contra l’oblit i el silenci, una aportació al rebuig públic dels assassins… Espanya, en canvi, evita l’expiació deguda. La guerra incivil reclama per dret i justícia, com qualsevol guerra, que es depurin les responsabilitats. El record és l’arma contra l’oblit. Al capdavall la impunitat dels crims del franquisme i dels seus autors aboca a una malsana continuïtat. Contra això, cal esbaldregar els silencis i assenyalar amb el dit els crims i els criminals. Qui es nega a fer-ho és un còmplice i un encobridor! Josep Maria Solé i Sabaté ho diu així: “Hom diu que fins que no hi ha reparació el delicte no desapareix. Com que no pot canviar-se el passat, cal esperar la demanda del perdó i el penediment. Si no existeixen s’és còmplice, gens banal, del mal i de la malifeta.” Ni més ni pus!