Pepe Muñoz Enrile, carrabiner que defensà la legalitat Republicana al Port de Sóller. Assassinat després d’una farsa de judici militar i enterrat indignament a una fossa comuna
Benvolguda Batlessa de Palma, Sra. Aina Calvo,
M’és molt difícil entendre com gent de bon judici i demòcrata encara pot discutir la necessitat de la retirada dels monuments feixistes i les referències que en trobam pels carrers i altres llocs, tant a Palma com per altres bandes. Si llegeix aquesta carta, coneixerà una petita i dramàtica història, ocorreguda al Port de Sóller el 20 de juliol de 1936.
Era devers migdia del dia 19 juliol, quan el tinent de carrabiners va ordenar als seus oficials que cap persona no pogués ocupar l’estació de ràdio de Muleta ni acostar-s’hi, ordre que intentà complir el sergent del Port, que manà a un grup de carrabiners que anassin cap a l’estació de ràdio. Iniciada la marxa, van observar com un grup de “militars”, i entre ells els Jinetes de Alcalá, pujaven cap a l’estació de ràdio, acte del qual no sabien res i que, per tant, no havia estat comunicat a cap força militar, ni a la Guàrdia Civil, ni als carrabiners, ni tan sols als feixistes de Sóller. Ho van fer amb nocturnitat i traïdoria: havien pujat a prendre l’estació de ràdio, sense dur cap tipus de documentació que els acredités com a tals o els autoritzés a la presa de l’estació de ràdio. Segons ells, les ordres eren verbals. En el transcurs dels fets, un carrabiner que pujava pel camí del Muleta cap a l’estació va observar que un militar desconegut venia cap a ell. El carrabiner li va donar la veu d'”alto”, ordre que no va voler obeir l’oficial. L’oficial hi respongué amb diversos tirs de la seva pistola, als quals va respondre el carrabiner, i en l’intercanvi de tirs va caure ferit l’oficial i en aquell lloc va morir. A conseqüència dels fets es van endur presoners al fortí d’Illetes el carrabiner José Gil, el sergent Manuel Braulio i el caporal José Muñoz Enrile, el meu padrí, i ja no en varen sortir vius: els van assassinar davant un escamot militar, l’any 1938.
Crec que qualsevol persona entén que l’existència de monuments, tant a Palma com al Port de Sóller, que vanaglorien la gesta dels Jinetes de Alcalá, és un recordatori també de l’assassinat dels tres carrabiners, però els recorda com si ells fossin per sempre uns traïdors i unes males persones.
Per a nosaltres, cada vegada que veiem, o sentim, aquests monuments, són ferides obertes a l’ànima que no poden cicatritzar: ens recorden els patiments que vàrem sofrir i els qui varen ser assassinats; i ens recorda el patiment d’uns nens, els seus fills i les seves dones, la manca de l’estimació del pare absent, les humiliacions, la negació d’aliments, de medicines; o les tortures que els feixistes de Sóller els van infligir i el fet que de nit entraven dins les cases de les nostres padrines indefenses, amb la intenció d’atemorir els nens i vídues, i altres fets que val més no dir…
Crec, senyora Calvo, que ja és hora que ens deixin tancar les ferides i retornar-los a ells el seu honor. Aquests monuments només recorden i enalteixen sempre uns fets que van fer sofrir altres persones, i són pedres tacades de sang d’innocents; ja solament per això val la pena de llevar-los.
Sra. Batlessa, sigui conseqüent amb la democràcia que representa i d’una vegada deixin de discutir la necessitat de llevar els símbols: ordeni simplement que es llevin. (No tenen gens de valor artístic ni arquitectònic; altres elements de gran valor s’han esbucat i no se n’ha dit res: la trama de carrers de la Gerreria, el pont del tren, els jardins de la plaça d’Espanya, etc.)
El mateix prec el faig a l’Ajuntament de Sóller: per favor, llevin la creu de Muleta, com ja els vaig demanar, i sobretot llevin les paraules escrites a la pedra i tacades de sang, que solament diuen mentides i menyspreen els carrabiners que van ser assassinats per venjança i pel fet de complir amb el seu deure, i deixen en mal lloc el poble de Sóller.
Senyors regidors, també la meva mare i els seus germans, com tantes altres persones, tenen dret a tancar les seves ferides, i amb el monument i les paraules que hi són escrites, les ferides romanen obertes.
Sr. Martorell, com que vostè va dir que “no vull obrir ferides”, jo li prego que ens ajudi a tancar les nostres.
PEP DELGADO