LLORENÇ CAPELLÀ. Diari Balears, 26 de maig 2009
Els “Jinetes de Alcalá” foren 29 oficials de Cavalleria adscrits al regiment de Villarobledo, destinat a Alcalá de Henares. El Govern va aprofitar uns incidents entre soldats i paisans per netejar la sala de banderes de conspiradors, una excusa força usual aleshores. Era l’any 1935. De manera que entre els dies 24 i 27 de juny arribaren a Palma, dividits en quatre grups, i foren reclosos en el fort de Sant Carles. Tanmateix la caserna d’Alcalá va continuar essent un West Point en petit i l’any següent, el maig de 1936, el Ministeri de la Guerra va optar per disgregar-ne les unitats: el regiment de Villarrobledo va ésser enviat a Palència, i el de Calatrava, a Salamanca.
Mentrestant, els 29 arrestats a les Illetes no havien deixat de conspirar i sostingueren una relació coral amb el Marquès de Zayas. De fet, Falange els va prendre sota la seva tutela i va fer d’enllaç entre ells i la cúpula militar de les Illes. A posta, la matinada del 19 de juliol, en abandonar la cel·la, ja sabien quin pa es donava en el carrer. De bell antuvi, participaren de manera entusiàstica en l’ocupació dels edificis públics i en el segrestament de la democràcia i, més endavant, en accions de repressió. La seva intervenció, per tant, té molt poc d’heroica. Cal recordar que la població estava indefensa? El governador civil, Antonio Espina, s’havia negat a lliurar armes als sindicats i, molt probablement, aquesta decisió va canviar el curs de la història.
Les referències continuades que s’han fet a la Mallorca pacífica amb sang de xai se sustenten en un tòpic més alt que els Set Pisos. Els aldarulls de l’any divuit, amb tramvies bolcats i barricades en els carrers, suggereixen una altra cosa. O, si tant voleu, reparem en el mateix trenta-sis: un dia de febrer, després de les eleccions, el tinent Pujolà, de la Guàrdia d’Assalt, va haver de fer-se fort un seguit d’hores dins l’Ajuntament, perquè els escamots obrers que s’havien ensenyorit de Cort pretenien linxar-lo. Si Espina hagués lliurat a la Casa del Poble les armes que Ferretjans i Garcias li reclamaren amb insistència, l’Illa no hauria caigut tan fàcilment a mans dels facciosos. O la insurrecció s’hauria avortat, perquè els sis-cents passatgers que salparen del moll de Palma, la nit del divuit de juliol, i que no pogueren desembarcar a Barcelona, probablement, cas de saber que es lluitava en els carrers de Palma, s’haurien unit a la lluita. I tampoc no hauria estat baldera la resistència de Manacor, de Sóller, de sa Pobla o de Pollença. Espina, a l’hora de prendre partit, va témer més els obrers que el colpistes i per culpa seva (culpa condicionada per la prudència, per la por) milers de ciutadans varen ésser detinguts i molts d’ells assassinats sense possibilitat de defensar-se.
Els “Jinetes de Alcalá” es passejaren pels carrers adolorits empunyant les pistoles. Eren colpistes: robaven llibertat, dignitat, vida. El dinou de juliol, diumenge, prop de les set del matí, tres oficials de l’exèrcit irromperen en el despatx d’Antonio Espina. Dels tres, dos eren “Jinetes de Alcalá”. I un d’ells, el tinent Lizasoain Muguiro, va posar-li la pistola al pit i li va comunicar que quedava destituït i detingut. Lizasoain acabava de cometre un acte il·lícit, el més repugnant de tots els que es poden cometre contra els drets de la ciutadania.
Tanmateix, tant ell com els altres “Jinetes” varen ésser considerats herois, i l’any quaranta-tres, amb el món sota la bota feixista –Alemanya avançava Europa endins i a Espanya afusellaven gent a dojo–, Cort va decidir homenatjar els “Jinetes” posant el seu nom (Jinetes de Alcalá!) i aixecant un monòlit a la plaça de la Porta de Santa Catalina. Ben segur que les autoritats feren vots perquè aquell homenatge fos per sempre. Però els feren perquè estaven convençuts que el feixisme encetava una era nova.
Mai de mai, no s’hauria imaginat Jorge Dezcallar Montis, el batlle d’aleshores, que gairebé setanta anys després un consistori amb predomini socialista faria mans i mànigues per preservar el seu llegat.