(Diario de Mallorca, 21 de juliol 011)
Hi ha persones a qui els agrada escriure i n´hi ha d´altres que s´agraden quan escriuen. Entre aquestes darreres, l´ús de les paraules adquireixen major valor perquè, més que el que diuen, importa com són, com més estranyes millor. Per això mateix, recollint el qualificatiu que el senyor Jordá, possiblement un dels millors representants dels segon grup a què feia referència, m´atorga en tant que, segons ell, no som més que un pseudo historiador que té l´ocurrència de comparar la presó de Can Mir amb “un campo de exterminio nazi en las Avenidas de Palma, suponemos que con cámaras de gas y hornos crematorios incluidos”. Òbviament, el senyor Jordá no em coneix i, per tant, tampoc coneix cap de les meves afirmacions públiques en què he manifestat que jo no som historiador. Ara bé, això no li dóna cap dret a posar en dubte cap ni una de les pàgines de La presó de Can Mir amb comentaris despectius que no fan més que ferir la sensibilitat de les víctimes i de les seves famílies, sobretot si, segons com sembla, ni s´ha molestat en llegir el llibre. Si ho hagués fet, hauria pogut comprovar com totes les informacions que hi apareixen estan sobradament contrastades amb testimonis orals i escrits, des de fonts ben diverses i diferents, d´entre les quals voldria destacar, pel seu alt valor testimonial, les procedents de l´arxiu del govern civil d´aquells anys (que, com probablement sap el senyor Jordá, estava encapçalat pels representants de l´Estat feixista) en què es recullen les ordres d´empresonament o d´alliberament (moltes d´elles condemnes de mort disfressades de la paraula llibertat) que es signaven recollint les directrius que mesos abans havia dictat el general Mola: “Se tendrá en cuenta que la acción ha de ser en extremo violenta para reducir lo antes posible al enemigo, que es fuerte y bien organizado. Desde luego, serán encarcelados todos los directivos de los partidos políticos, sociedades o sindicatos no afectos al movimiento, aplicándoles castigos ejemplares a dichos individuos para estrangular los movimientos de rebeldía o huelgas”.
El matí del 19 de juliol de 1936, el general Goded introduïa una variable nova a la repressió que estava a punt de començar. Qualsevol persona que, amb fets o amb paraules, per acció o omissió, s´oposés al Movimiento, seria afusellada: “Resuelto a mantener inflexiblemente mi autoridad y el orden, será pasado por las armas todo aquel que intente, en cualquier forma de obra o de palabra, hacer la más mínima resistencia al Movimiento Salvador de España”.
L´objectiu dels representants del nou estat, encapçalats pel general Franco, era l´eliminació física i/o social de tots els individus pertanyents a qualsevol entitat o institució allunyada del Movimiento. Els empresonaments es feren en condicions lamentables, sense tenir en compte qualsevol component humanitari i les morts per malalties, mala alimentació, afusellaments o tretes es feren presents a tot arreu de l´illa i molt especialment a Can Mir, a les Avingudes, al bell centre de Palma.
És ben evident, així com afirma el senyor Jordá, que a les avingudes de Palma no va haver-hi forns crematoris, però sí que cal recordar-li que a Manacor, just davant l´actual parc públic, en el mateix indret on ara hi ha un carrer de varis carrils, col·locaven la gent en fila, els afusellaven i després els cremaven en el mateix indret. Alguns d´ells, intencionadament, encara estaven vius quan els calaven foc. Ho deixaren de fer perquè els propis veïns es queixaren per la pudor que feia la carn cremada. Més de 100 persones patiren aquesta mort però, a més, cal que també recordi que, a Mallorca, els forns crematoris varen ser substituïts pels cementiris i les voreres de les carreteres, que serviren per amagar les víctimes de la infàmia. Possiblement, més de 2.500 persones varen trobar la mort d´aquesta manera, amagant el crim durant la fosca i ocultant el cos del record i el respecte dels seus familiars. Els empresonats hagueren de patir una legislació duríssima que establia càstigs severs per a tots aquells que no seguissin les normes del “nou estat”.
L´objectiu darrer de la repressió franquista era aconseguir l´anihilació de l´autoestima de les persones i sotmetre´ls als seus criteris. Era, ni més ni manco, aconseguir que deixessin de ser persones, tant als seus propis ulls com als de la resta de la societat. Ni més ni menys que el mateix objectiu que seguiren, anys després, els nazis als camps de concentració.
Intentar reduir la qüestió a l´existència de forns crematoris respon a un intent pervers de desdibuixar la realitat, quasi de ridiculitzar-la o minimitzar-la la qual cosa és una greu errada quan es viu en democràcia. Conèixer les coses i anomenar-les pel seu nom significa avançar en l´assimilació i superació d´un passat que, ens agradi o no, és encara ben present. Equiparar-lo a “paparruchas” o a grups musicals és una greu errada que només es pot atribuir a desconeixement, a mala intenció o a paraules buides com aquelles a les que es referia Machado quan parlava de los “tenores huecos”.
La crítica sempre és positiva, però quan està fonamentada. Cercar el desprestigi o la frase graciosa a costa del patiment cert d´altres persones mai pot justificar-se. Desqualificar una persona a partir del titular d´un periòdic denota un doble desconeixement difícilment justificable: el primer, perquè fa referència a emetre un judici de valor sobre uns fets sense haver-se documentat abans; el segon, perquè oblida el senyor Jordá que els titulars que li serveixen d´excusa per minimitzar el que altres historiadors com Preston qualifiquen com holocaust espanyol (suposo que aquest no pertany a la categoria dels “pseudos”) els col·loca la redacció del diari en què ell publica els seus articles d´opinió i no la persona entrevistada. Però com que estic ben segur que aquesta segona possibilitat és ben coneguda pel senyor Jordá, li ajudaré indicant que estic absolutament d´acord amb el títol de l´entrevista: el que passava a Can Mir, enmig de Palma, seguia la sistemàtica que anys després establiren els nazis impulsats per Hitler, el mateix líder respectat pel cap de la Falange mallorquina, el marqués de Zayas que, durant aquelles mateixes dates en què funcionava Can Mir, presumia públicament d´una fotografia on se´l podia veure assegut, aguantant una enorme fotografia d´Adolf Hitler.
Per tant, i per acabar, tan sols una consideració i un afegit. Com autor del llibre, respecto enormement la crítica, però no estic disposat a tolerar el desprestigi sense cap raó. Les afirmacions del senyor Jordá, i el seu qualificatiu, em semblen una mostra de poc respecte i mala educació. Però, el més ofensiu, i si se´m permet, del tot intolerable, és que ridiculitzi el patiment de milers d´homes i dones que, avui encara, cerquen una raó i una explicació per a tot el seu sofriment i, cregui´m, veure que persones tan importants i tan il·lustrades equiparen el seu patiment a “paparruchas” o corruptes, l´únic que fa és mal. Res més, per ventura una reconsideració o una disculpa. Però, això darrer suposaria una demostració d´humilitat i no sé si estem per la feina.
I ara l´afegit. Els “canarios”. El cap dels falangistes d´un poble de Mallorca, els vespres en què sortien a fer una ràtzia deia al bar del seu poble que anaven a “cazar canarios”. Informació contrastada. Ara en diríem assassinats.
MANEL SUÁREZ SALVÀ. VICEPRESIDENT DE MEMÒRIA DE MALLORCA