JOAN FERRER RIPOLL, (http://bloko.info/blokos/la-ciutat-visible/general-la-ciutat-visible/la-ciutat-dels-morts/ 14 d’octubre 2013)
El batle de Palma diu que no vol anar al cementeri. He de dir que l’entenc perfectament. El cementeri de Palma sempre m’ha semblat un indret massa gran, gris i inhòspit que no m’ha convidat mai ni al passeig ni a la reflexió (si exceptuam, això sí, la imprescindible visita als fantàstics panteons modernistes ideats per l’arquitecte Gaspar Bennàssar).
Imagin que el motiu de la meva poca afició per la necròpolis palmesana s’associa a que sempre l’he comparada amb el cementeri on està lligada gran part de la meva història familiar, el de Deià, considerat més aviat com un jardí romàntic i catalogat, no fa massa i per part de no sé quin d’aquests rànquings que s’estilen ara, com un dels indrets més bells de la Mediterrània.
El motiu del senyor Isern, però, sembla ser ben diferent al meu i, si tenim en compte la posició que ocupa, fa que el més mínim gest per part seva sigui necessàriament observat des de tots els prismes possibles. Quan va proclamar que enguany trencaria amb la tradició d’encapçalar una visita protocol·lària al cementeri coincidint amb la festivitat catòlica de Tots Sants, que es celebra cada 1 de novembre, gairebé em vaig alegrar, ingenu de mi. Vaig pensar: “Què bé! per fi una institució pública que es deslliga de les tradicions cristianes i dóna un exemple de rigor aconfessional a lo constitutional style que l’honra d’allò més”.
Res més lluny de la realitat. El senyor batle, un individu que ocupa el principal escó de Cort elegit mitjançant sufragi, i que després diu que no fa política; que pren decisions però que sempre defuig les conseqüències i dóna la culpa a altres (fins i tot he arribat a pensar que tal volta també menja rubiols i tampoc s’engreixa…) ha tornat a donar-nos una mostra d’un comportament totalment previsible i gens novedós pel que ja ens té avesats aquest PP que ens governa en el triplet institucional.
El fet de manifestar que renuncia al recorregut pel cementeri és per a evitar, diu ell, haver de realitzar un acte que no ha estat suficientment consensuat amb les altres forces polítiques. L’acord s’ha perdut, segons ell mateix expressa, perquè els grups de l’oposició rebutgen l’itinerari proposat per l’equip de govern on s’hi obvia, amb tota la intenció del món d’un batle que no fa política, l’homenatge als morts de la repressió franquista.
Segons el PP, retre homenatges a les víctimes del cop d’estat de l’any 1936 seria rompre un “consens” en el qual sembla escudar-se quan el menú polític del dia no li ve de gust. En canvi, la parauleta màgica del consens no resulta ser precisament la guanyadora en els seus argumentaris quan ens recorden obstinadament aquelles aclaparadores majories absolutes -o silencioses- que els recolzen. En resum, dèries d’un polític que no fa política…
Així doncs, aquesta mena de decisió salomònica del batle de que “cada partido honre a sus muertos” em fa reflexionar a quin partit deu pertànyer el senyor Isern. Si tenim en compte que els morts que s’honren en el “Mur de la Memòria” són els assassinats durant els pitjors anys de la repressió franquista a Mallorca, sempre he pensat (es veu que sí, que sóc força ingenu…) que qualsevol demòcrata, fos quin fos el seu color polític, se’ls hauria de fer com a propis i retre’ls homenatge, amb independència de si, per exemple, Emili Darder (darrer batle de Palma en esclatar la Guerra Civil) militava a Esquerra Republicana, al Partit Socialista o al Partit de l’Amor (amb perdó de l’absurd l’exemple).
En tots aquests casos, el batle Darder i tantíssims noms que l’acompanyaren en el seu infortunat destí i que es recorden en el mur del cementeri on varen ser injustament afusellats, molts d’ells després d’interminables tortures, són unes víctimes que no poden caure’s així com així de la nostra memòria col·lectiva de ciutadans que vivim en un estat lliure i democràtic.
Si des de l’Antiguitat totes les cultures han honorat a aquells personatges que han considerat dignes de ser recordats perquè han suposat un exemple per les seves societats, la finta protocol·lària que ens ha encolomat el senyor Isern esdevé una caricatura davant aquells que encara ens interessam pels actes simbòlics i els homenatges semi-buits de públic però carregats de continguts i raons. La seva excusa no s’aguanta per enlloc.
Amb la seva absència, el senyor Isern només fa que confirmar-me les sospites que ja teníem molts i que reforcen encara més la meva manca de sorpresa per les seves actuacions: ens demostra que no se sent hereu del seu predecessor en el càrrec Emili Darder i, per tant, de tots aquells homes i dones que foren eliminats simplement pel fet de creure en la democràcia (tan se val sota quines sigles polítiques, sindicals, associatives…). I això fa que em recorri un calfred perquè el batle de la meva ciutat pensa que encara hi ha dos bàndols, que un d’ells fou el guanyador i que, a més, ens demostra que n’és el seu heureu ideològic directe, com si anys i anys de democràcia haguessin transcorregut en va.
Diuen que Espanya és un dels pocs estats d’Europa que no compta amb cap partit d’ultradreta o d’inspiració totalitària i/o feixista. La fugida del batle Isern davant la seva obligació de retre homenatge a les víctimes de la nostra primera veritable democràcia del segle XX em dóna una inequívoca clau per saber on va el recolzament d’aquesta corrent ideològica que fins ara semblava “invisible” a Espanya, tot i que ara es comencen a veure petites puntades de la seva latent activitat. Sembla que el senyor Isern ja ha comptat els seus vots. Facin comptes vostès mateixos.