Joan Lladó (Diari de Balears, 22 setembre 2011)
Gaspar Rosselló era un bon home de Manacor que a hores perdudes treballava de cambrer al cafè de Can Noi de Portocristo. Era un home extraordinàriament amable i servicial. Quan els republicans abandonaren Portocristo, alguns no embarcaren, bé perquè havien quedat endarrerits, bé perquè les forces rebels havien tancat la retirada. Una trentena es refugiaren a Can Noi. Abans de morir afusellats, hagueren de passar pel fotògraf. Tots ells, bruts, espelleringats, derrotats, foren obligats a situar-se darrere una taula replena d’or i de joies. Els guanyadors pretenien demostrar que els rojos eren uns lladres. Gaspar Rosselló figura en el retrat. L’assassinaren a Son Coletes el quatre de setembre del trenta-sis. Ho explica Llorenç Capellà al magnífic Diccionari Vermell.
En Jaume Jaume és regidor d’Esquerra Republicana i membre de la coalició Més Vilafranca. Ens explicava l’altre dia, en un sopar republicà a la sortida del ple de la vila, quina havia estat la fórmula d’acabar el ple del batle Montserrat Rosselló feia pocs minuts. “S’ha acabat sa comèdia”, deia el batle impedint a l’oposició tractar 15 punts de l’ordre del dia. Conten que després, de manera expeditiva, va demanar al funcionari de torn que expulsàs la gent de la Sala. Davant una sol·licitud d’explicacions, un regidor popular va entimar: “Nosaltres podem fer això perquè comandam”. No em va estranyar gens ni mica la sortida de to, ja que abans que entràs en Jaume algú havia explicat que la primera iniciativa del batle en guanyar les eleccions fou penjar la rojigualda a la façana de l’Ajuntament. I no només això, sinó que diuen que demanà a la brigada municipal que es tallàs l’arbre de davant perquè es ves millor.
La rojigualda passada per la bugaderia de la democràcia és aquella mateixa que hissaren els responsables del cop d’Estat franquista el 18 de juliol del 36. No sé si algú va dir que s’havia acabat la comèdia. El que es va acabar amb tota certesa sota aquell símbol fou la democràcia. La qüestió és que la bandereta per les festes va desaparèixer. Es va tardar ben poc a tenir-ne una de ben nova. Compraren la més gran que fou possible. Durant aquest principi de legislatura també ha desaparegut el quadre obra de Laura Riera que fou donat a l’Ajuntament i al poble de Vilafranca, com a part de la moció de recuperació de la memòria històrica dels vilafranquers assassinats i represaliats pel feixisme durant la Guerra Civil. Les explicacions del batle un cop feta la denúncia per Memòria Històrica, la seva no s’ha produït fins a sortir la qüestió a llum pública, és que quadre i bandera foren robats durant la revetlla. El que és curiós és que el batle no va anar a comanar un nou llenç, el doble de gran, a Laura Riera, de la mateixa manera que féu amb la bandera.
Tenc la impressió que el batle Rosselló se situa darrere el flaix de la càmera que un dia fotografià un altre Rosselló. Les paraules poden ferir, és cert. Ja ho va dir Unamuno al general Millán Astray: “Venceréis pero no convenceréis”, i aquest es molestà i li contestà: “Viva la muerte”. I és que: més feridor que les paraules i el diàleg és l’absència de democràcia i l’escarni cap a les víctimes.