Antoni Marimon (Diari de Balears, 23 d’agost )
Durant la Segona República, la dreta radical i els sectors clericals extremistes incubaren un odi extraordinari contra les publicacions republicanes i obreristes que aparegueren a diversos nuclis de la Part Forana. George Bernanos va explicar encertadament, si bé no s’ha d’agafar al peu de la lletra, en el seu llibre document Les grands cimetières sous la lune, que als pobles de Mallorca, els cacics, que sempre sabien de quin peu es calçava tothom, havien elaborat llistes amb les “ovelles negres”. I no hi ha dubte que els promotors, directors, redactors i col·laboradors de les publicacions locals d’esquerres n’ocupaven sovint els primers llocs. És cert que, en alguns casos, s’havien publicat articles exaltats i molt durs, però, com és ben sabut, els sectors conservadors no havien patit cap mena d’atacs violents i només s’havien produït algunes bregues i incidents menors. Però, després del triomf del cop d’estat del juliol del 1936, va arribar el moment de passar comptes.
Així, per exemple, a Manacor, el director del setmanari d’esquerres Nosotros (abril del 1935-juliol del 1936) va esser brutalment assassinat el 4 de setembre del 1936. Nomia Miquel Duran Rosselló i era un exjesuïta que, en paraules d’Antoni Togores, “després d’abandonar el seminari prengué part activa dins la lluita dialèctica contra la reacció local”. El seu germà Bartomeu fou assassinat un poc abans perquè no digué on s’amagava. Alguns col·laboradors de Nosotros, com ara Antoni Amer Llodrà, batle de Manacor i dirigent d’Unió Republicana, i Jaume Lliteres Cardell, comunista i membre del Socors Roig Internacional, també moriren assassinats per la repressió dretana i feixista. D’altra banda, l’historiador Miquel Duran Pastor ha explicat, en el seu imprescindible Sicut Oculi. Un tiempo pasado que no fue mejor, que encara a la postguerra els tribunals especials utilitzaven el setmanari Nosotros per acusar els seus enemics polítics.
A Pollença, el director d’Adelante i regidor de l’Ajuntament arran del triomf estatal del Front Popular, Bartomeu Cabanellas Botia, va esser assassinat al terme de Calvià l’octubre del 1936. També morí a causa de la repressió el seu company i col·laborador d’Adelante, Martí Vicens Vilanova. Ambdós pertanyien a Unió Republicana i s’havien destacat en la resistència republicana que s’organitzà a Pollença en l’inici de l’aixecament. El cas de Felanitx és diferent, però encara que El Felanitxer fos una publicació moderada sota la direcció de Pere A. Reus Bordoy, aquest llicenciat en Dret i jutge de pau fou sotmès a un consell de guerra i executat el 1938. Pel que fa a Inca, com han explicat els historiadors Arnau Company i Sebastià Serra, en el seu documentat article sobre la premsa republicana del període 1931-1936 (publicat en les actes de les XXV Jornades d’Estudis Històrics Locals, el 2007), s’hi va publicar la revista Avance, el juny-juliol del 1936.
El seu subtítol era Semanario de combate-Defensor de la clase obrera. El director, el socialista Miquel Reynés Morey, va esser condemnat a pena de mort en un consell de guerra, si bé la pena li fou commutada i romangué empresonat fins al 1944. Encara fou pitjor la sort de dos dels redactors, els anarquistes Gabriel Buades Ponç i Llorenç Beltran Salvà, afusellats el 1938 i el 1937, respectivament. A Porreres, el director de La Voz de Porreras (abril del 1935-juliol del 1936), el mestre d’escola Miquel Ximelis Bisquerra, d’Esquerra Republicana Balear, va aconseguir amagar-se el juliol del 1936. Sembla que va apoderar-se d’una barca a Cala Llonga (Santanyí), però degué desaparèixer en alta mar, ja que no s’ha sabut res més d’ell. També varen esser perseguits els directors i redactors d’altres publicacions com El Republicano (Sineu), La Razón (Algaida), Esquitxos (també d’Algaida), Pedra Foguera (Felanitx) i Unión Cultura (Sóller). Aquestes revistes, en major o menor grau, analitzaven la realitat i eren crítiques amb el poder establert. Precisament per això, els seus impulsors seran delmats a partir del juliol del 1936.