Llorenç Capellà (Diari de Balears, 18 d’agost 2011)
L’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica ha decidit sol·licitar a Benet XVI una condemna, si tant voleu moderada, dels crims comesos el trenta-sis a l’empara de l’Església. Ells, els de la Memòria, en diuen, de la condemna que anhelen, un gest simbòlic per allò de no posar el Sant Pare entre l’espasa i la paret. En realitat, no poden haver usat un llenguatge més exquisit. Tanmateix, ja el poden esperar d’asseguts, el gest, perquè no arribarà. Tocant al Cop d’Estat, l’Església va dir-hi la seva fa temps. I va dir amb veu ben clara que Espanya era un poble dividit en dues tendències: la materialista, que s’havia d’exterminar; i l’espiritual, que era la dels revoltats. És a dir, la dels que defensaven l’ordre, la pau social, la civilització tradicional i la pàtria. Si més no aquesta és la conclusió (i l’he traduïda textualment) que feia pública la jerarquia eclesiàstica espanyola a la carta que va adreçar als bisbes d’arreu del món l’any trenta-set. Tot i que és un document força conegut, Público ha tingut l’encert de reproduir-lo ara, quan el Papa és a punt de visitar Madrid.
La Carta Colectiva és un dels monuments més reeixits a la hipocresia i cobreix d’ignomínia els que la signaren. Hi ha un paràgraf que no puc estar-me de reproduir sencer. Heus-lo aquí: “Apenas hay pueblo en que no se haya eliminado a los más destacados derechistas. Por la falta de forma: sin acusación, sin pruebas, las más de las veces sin juicio. Por los vejámenes: a muchos se les han amputado los miembros o se les ha mutilado espantosamente antes de matarlos; se les han vaciado los ojos, cortado la lengua, abierto en canal, quemado o enterrado vivos, matado a hachazos“. Naturalment, els monsenyors fan la descripció d’allò que passa a la zona republicana, i que ells no han vist. Amb això no vull suposar que no s’hi cometessin abusos i assassinats. Se n’hi cometeren, i molts! Però en cap moment les autoritats republicanes aplaudiren o afavoriren l’acció dels incontrolats. En canvi, a la zona feixista, a la qual els bisbes signants de “la carta colectiva” vivien regaladament, es cometien totes aquestes barbaritats que relacionen, amb el consentiment dels governants.
A mitjan trenta-set, que és quan donen a conèixer la carta, ses senyories tenien constància dels crims que havien comès els exercits d’Àfrica al seu pas per Andalusia i Extremadura. O de “las sacas” dissenyades per senyorets i falangistes. He cercat entre els signants el nom del Bisbe Miralles i, efectivament, hi he trobat relacionat “José Arzobispo-Obispo de Mallorca“. Quan José va signar la carta col·lectiva, ja havien estat assassinades un milenar de persones a la seva diòcesi, i no en diu res. Ni mitja paraula. Algú pot pretendre justificar-ne el silenci adduint que tenia poc pes en el si de l’Església espanyola. Però no era així. Curiosament es nota la seva influència en la redacció de la carta, perquè el conjunt dels bisbes es reconforten moralment en pensar que “al morir, sancionados por la ley (Déu meu quina finezza per dissimular que era un crim!), nuestros comunistas se han reconcialiado en su inmensa mayoría con el Dios de sus padres“. I al·ludeixen al fet que a Mallorca “han muerto impenitentes sólo un dos por ciento“, sense fer esment del xantatge del Pare Atanasi de Palafrugell i d’altres: o aquells que anaven a ésser assassinats acceptaven la confessió o no se’ls autoritzava a acomiadar-se de la gent estimada. Llegeixo aquesta carta als setanta-cinc anys d’haver estat escrita, i no puc evitar sentir la viva repugnància que em provocaria si fos un document d’ara mateix. Decididament, el Bisbe Miralles va ésser una mala persona.