Biel Florit (Diari de Balears, 24 de juliol 2011)
Aquest dilluns passat, dia 18 de juliol, se’n compliren 75 des que una colleta de generals amb més aiguardent i testosterona que cervell, i l’esquena ben coberta per una bona grapada de milions de les antigues pessetes ingressades a un banc de Londres per un financer que en tenia un sobrant i esperava fer-les retre, per si de cas la cosa anava malament i ho havien de donar a les cames, tot patriotisme, ells, tot amor a Espanya, ells, com un gra purulent premeren i feren rebentar un cop militar en contra de la República Espanyola, el règim establert democràticament, la legalitat, una certa, justa idea de progrés. Com tots vostès saben, la cosa degenerà cap a una cruenta guerra civil i molts, molts de morts, tant en els camps de batalla, com a la rereguarda, represàlies, judicis sumaríssims, “posades en llibertat” devers el torrent de Son Pardo o als murs del cementeri de Porreres, o a Son Coletes de Manacor…, tantes bales assassines, tanta carnisseria criminal.
Tot plegat amb l’aval de la “Confederación Española de Derechas Autónomas”, la CEDA que en deien, que feia no res havien estat derrotades a les urnes pel Front Popular i s’havien de treure l’espineta de qualque manera, i l’ajuda imprescindible de la “Falange Española y de las JONS”, per fer la feina bruta més que res, aquests darrers. Ah, i també amb el vistiplau i el suport del 99% de la jerarquia catòlica, si us agrada el bescuit. Sense oblidar els tancs, armes, avions, tot el bagatge de matar d’en Hitler i en Mussolini, que aleshores en tenien un sobrant.
Assegut al cafè de Can Castell, a la plaça dita del Fossar precisament, per allò cementeri dels moros quan la conquesta, el mateix horabaixa del 18 d’enguany, amb llapis i paper, escric aquestes retxes i m’he sorprès a mi mateix confeccionant llistes dels que, segons la meva opinió de garrut sineuer, a nivell local, conegudíssim, encara avui en dia serien bons de convèncer d’agafar pistoles i matar, i d’altres que estaríem destinats a morir. No són els mateixos temps per descomptat, la conjuntura internacional no s’arramba a aquella del 1936, però alerta, quan les coses vénen mal donades, quan les crisis econòmiques són tan fondes que no se’ls veu el capdavall, quan la inseguretat laboral i l’atur escura tantes butxaques com ho fa en l’actualitat, els grups, els escamots d’extrema dreta solen revifar del verrim del fons dels pous negres on badallaven dins el llot de la història violenta i surten al carrer de bell nou, inicien la seva estulta però eficaç tasca emmerdadora. A tot Europa els darrers temps creixen, inflen com pixacans, augmenten perillosament els seus resultats electorals… Fins i tot a la nostra petita vila n’hem tengut proves fa molt poc de visitants tolerats sinó convidats, posseïdors d’una violenta niciesa, què us he d’anar a contar que vosaltres no sapigueu.
Cloure avui la col·laboració amb una nova que m’ha arribat fa molt poc i m’ha sorprès fora mida, té més ferro que una encruia i està contrastada per dues fonts de molta solvència. Es passeja per aigües mediterrànies un iot anomenat com el model d’avió que llogà el subvencionador Joan March Ordinas el 1936 per portar el genocida Franco des de Canàries i donar el sus als escopeters, el Dragon Rapide, vaixell propietat de Carlos March Delgado, nét del fundador de la nissaga, fill de Joan March Servera, cosí de Carlos Delgado Truyols, exbatle de Calvià i actual conseller de Turisme i Esports. Dragon Rapide, s’hi val coratge. I nassos. I moltes més coses que no dic però que tanmateix tots vostès ja les tenen a la punta de la llengua.