Llorenç Capellà (Diari de Balears, 21 de juliol 2011)
En el calendari del parlament espanyol hi ha un dia reservat a commemorar l’Holocaust i un altre a recordar les víctimes del terrorisme. Tanmateix no n’hi ha cap de dedicat a condemnar el cop d’Estat militar que va desencadenar la Guerra Civil. Ni Bono ni la gran majoria de ses senyories del Pepé i del PSOE tenen gaire interès a parlar-ne. Tampoc el govern del senyor Zapatero, en dues legislatures, no ha fet res per aportar justícia i claredat informativa entorn d’aquest període. De les 2.346 fosses localitzades, únicament se n’han obert 231. De manera que, anem per on anem, tenim la certesa que trepitgem cadàvers. Els socialistes han disposat de vuit anys per a acabar amb el llegat franquista i s’han fet el desentès. Per voluntat que hi posin, els historiadors del futur no entendran aquesta actitud, i ben segur que més d’un acabarà afirmant que Franco era socialista.
Perquè el virage à droite del PSOE no s’entén de cap manera. Reparem en el Valle de los Caídos, la immoralitat continua dempeus. Hi estaria dempeus, el Valle, a l’Alemanya de Merkel, que és una senyora de dretes…? O a la del socialista Brandt? Ni per broma! El Valle de los Caídos és un monument al feixisme i un homenatge perenne a dos dels seus símbols més preuats, José Antonio i Don Francisco. Perquè la pila immensa d’ossos que s’amunteguen en els nínxols, no és més que una excusa perquè el facherío parli de reconciliació i d’altres hipocresies. Molts dels cadàvers que s’hi enterraren, són cadàvers segrestats, dels quals els familiars no en saben el parador i, per consegüent, no donaren permís perquè els traslladessin de tomba amb tres visques a Espanya i un senyal de la Creu.
He vist un document, datat el dia 12 de març de 1959, en què es detalla el lliurament al Patronato de la Santa Cruz del Valle de los Caídos de les despulles de “Jorge Coll de San Martín, nacido en Baleares, fallecido en Zalamea de la Serena el 30 de enero de 1939 como consecuencia de la guerra”. Naturalment, el seu nom era Jordi Coll; i el segon cognom, de San Martín, deixeu-lo en un Sanmartín o un Santmartí. Ara bé, qui era Jordi Coll…? Va ésser un republicà o feia part de l’Ejército de Ocupación, com s’anomenaven, ells mateixos, els colpistes. Cas d’haver estat un soldadet nacional o un falangista que feia mèrits, molt probablement la família hauria sabut on reposava i hauria donat permís perquè quedés sota la protecció dels benedictins. Però el cadàver que es va remetre des de Zalamea de la Serena a Cuelgamuros no té família coneguda. Aleshores, podem suposar que correspon a un republicà. Jordi Coll, ho diu el document d’expedició, va morir prop de Badajoz, a una zona força castigada pels darrers combats. A la primeria del trenta-nou, davant la caiguda imminent de Barcelona, l’exèrcit republicà va iniciar una ofensiva a Extremadura.
Per la Granja de Torrehermosa, La Coronada, Valsequilla, Castuera, Zalamea… I a Zalamea de la Serena, el penúltim dia de gener, va morir Jordi Coll. Feia una setmana que plovia a bots i barrals, i les accions bèl·liques eren escasses. L’afusellaren, per tant…? Qui sap. En qualsevol cas, la seva història, tal com ens arriba setanta-cinc anys després, plena d’interrogants i d’espais en blanc, posa sobre la taula la bestiesa que suposen el Valle, la repressió, el franquisme… I tant de silenci. I tanta mentida. I tanta podridura moral que no podem arreplegar ni amb les dues mans.