Joan Riera (Diari de Balears, 13 de maig 2011)
El pròxim juliol es complirà el 75è aniversari de l’inici de la Guerra Civil.
Han hagut de passar tres quarts de segle (i vàries generacions) perquè, a la fi, planxes de metall servin la memòria dels qui ho donaren tot perquè el país pogués viure. Les plaques s’han situat en un lloc obscur i amagat, el cementeri, on s’hi ha d’anar a posta, lluny dels llocs cèntrics on els ciutadans i els visitants es poden trobar cada dia amb l’homenatge als defensors de la llibertat. Això demostra que encara no som un país normal.
Quina diferència amb altres ciutats europees o d’arreu del món, on el record dels qui moriren per la llibertat és mostrat amb orgull.
París està ple de plaques allà on va caure un resistent contra el nazisme o un membre de la Divisó Leclerc, que alliberà la ciutat. Es veuen per totes bandes. Fins hi tot hi ha noms espanyols, com els tanquistes caiguts a prop de la plaça de la Concòrdia._París sencer és un homenatge als homes lliures. Als Camps Elisis hi ha l’escultura dedicada a Degaulle, tal com era el dia de l’alliberament (25 d’agost del 1944), amb una frase: “Hi ha un pacte, vint vegades secular, entre la grandesa de França i la llibertat del món”. No gaire lluny, a prop del Sena, s’aixeca l’estàtua a Churchill i la seva frase més famosa: “No ens rendirem mai”. L’amor a la llibertat es respira a les estacions del metro. Una, per exemple, es diu Rol-Tanguy, en homenatge al cap de la resistència parisenca. Una altra es diu Bir Hakeim, nom de l’oasi libi on la Divisió Leclerc (farcida de republicans espanyols) barrà el pas als nazis el 1942. París és la ciutat de la llum, d’una llum íntima i immensa: la llum de la llibertat. Els noms dels seus morts perviuen als llocs més cèntrics, no als amagats.
Tant de bo Palma es converteixi qualque dia en ciutat de llum i llibertat.