Llorenç Capellà (Diari de Balears, 10 d’octubre 2010)
CARTA DE MIQUEL FERRÀ
Estimada amiga: Aquest futbolista mític anomenat Maradona ha pres una iniciativa que m’ha obligat a reflexionar entorn de la responsabilitat que tenim, en la nostra condició de creients i d’intel·lectuals, de denunciar la injustícia i el patiment del germà proïsme. Imagino que saps que Maradona és argentí. Doncs bé: s’ha adreçat al parlament suec per a demanar als diputats que pensin en la possibilitat de concedir el Nobel de la Pau a “las Abuelas de la Plaza de Mayo”, que amb tanta paciència i fortalesa han reivindicat la recuperació de les criatures robades a les seves famílies per la dictadura militar. A mi, aquestes notícies em fan tenir mal cos. La de les criatures desaparegudes, vull dir. La iniciativa de Maradona, en canvi, em permet enfortir la fe en la condició humana, tan sovint malmesa. Maria Antònia, dimecres va morir Dora Amer, la filla petita de qui era el batlle de Manacor els anys de la República. Antoni Amer va ésser assassinat per les seves idees un d’aquells dies infausts de tenebres i foscor. I la seva filla, a diferència de les valentes dones argentines, no va tenir el conhort de veure com un Maradona nostrat clamava justícia i reparació per a ella.
Aquest fet em fueteja la consciència de manera despietada. No cal ni dir-te que se m’ha passat pel cap la necessitat que tenim els intel·lectuals de fer un escrit com el de Maradona per a reclamar l’atenció internacional sobre el drama d’aquestes dones que, com Dora Amer, han deixat de mirar el Cel, perquè el Cel no els ajuda, i miren la terra amb el més gran desconsol, perquè la terra, amb tothom amatent i amb elles madrastra, no els retorna les despulles dels seus padrins, pares o germans. Parl d’un escrit moderat, encara que ferm, que no pugui ofendre ningú. Però ho he comentat amb Miquel Forteza i, en sentir-me, s’ha posat les mans al cap. M’ha recordat l’equinocci que passàrem amb motiu de la resposta als catalans i m’ha dit que per una qüestió de consciència no està disposat a posar en perill el seu càrrec a Obres Públiques, alhora que m’aconsellava no jugar amb la meva plaça de bibliotecari provincial.
I té raó. Tenint en compte que mai no he viscut amb estretor, el fet de quedar-me sense una feina segura i que em garanteix una qualitat de vida indubtable, podria abocar-me a un estat de desànim, no exempt de patiment, tot i que sé que podria comptar amb el lenitiu de les teves paraules assenyades, sempre alegres com un cascavell. Tu què faries, Maria Antònia? Faig un esborrany de carta que, per suposat, convidaria a signar a la gent més significativa de la nostra intel·lectualitat i clerecia, i te l’envii perquè la rubriquis en lloc preferent, atesa la teva condició de poetessa excelsa de les nostres lletres? O consideres que, abans de prendre qualsevol iniciativa, ho comenti amb els germans Villalonga i la Guàrdia Civil, més que res perquè no puguin sentir-se’n exclosos? En qualsevol cas, tinc el ferm propòsit de tirar endavant. El xut de Maradona m’ha fet diana al cor. Una coral encaixada. Miquel.
CARTA DE MARIA ANTÒNIA SALVÀ
Benvolgut Miquel: Que t’has begut el seny? L’estimació que ens professem em permet parlar-te com una germana major. Sempre has estat un enamorat dels esports, i ja veig que el gest de Maradona t’ha encisat. Mira, amic meu, deixa el futbol, que és un espectacle de masses i les masses assaltaren la Bastilla.
Les persones adultes tenim el deure, Miquel, de no embolicar-nos amb altres quimeres que no siguin les de l’esperit. Giovanni Pascoli estimava l’esport tant com tu, i va escriure aquell bellíssim poema, titulat La bicicleta, que a mi em va venir de grat traduir. Recordes…? “La minsa llanterna ja brilla/ p’en mig de la fosca ciutat./ Més lenta, l’humil campanilla/ es sent, i ha passat./ Dlin… Dlin…” Si vols te’n faig arribar una còpia i dius a la Batllessa que el nom ideal per al servei municipal de lloguer de bicicletes no és “Bicipalma”, sinó “Dlinpalma”. Tanmateix, si he recorregut a Pascoli és per fer-te avinent que va purgar a presidi les vel·leïtats socialistes i sols després, en recuperar la llibertat, va comprendre que si el poeta té el do de la paraula, ha d’emprar la paraula per a enaltir la natura i no per a contribuir a l’exacerbació de les passions humanes.
D’altra banda, estic disposada a creure que les padrinetes argentines de la Plaça de Maig s’assemblen en virtuts a Santa Aina, esposa de Joaquim i mare de nostra santa Verge Maria. Però no puc deixar de pensar que el carrer és per a les dones públiques i per a aquestes desencaminades de la Generalitat que els nostres valents soldats detingueren a Portocristo i que Déu Nostre Senyor hagi perdonat! No vaig conèixer Dora Amer, perquè la meva vida transcorre entre el conreu de la poesia que m’apropa a l’harmonia de la Creació i el de l’amistat de les persones que estim i m’estimen. Faré com tu i la tindré present en les meves oracions.
Tant a ella com a tots aquests desapareguts que em dius, i jo no ho sabia, que ha provocat a Mallorca la Creuada Nacional, i que fessin el que fessin en vida són mereixedors de perdó. Però, Miquel, tu escolta’t en Forteza, que és un home de coneixement. Cartes, cartes… No em parlis de signar cartes! Per ventura no t’escalivares amb la carta de resposta als catalans…? Nosaltres estimem la llengua dels avis, però no podíem fer costat als que cremaven esglésies ni, ara, a les pobres dones que no varen saber retenir el marit o el fill a ca seva quan anava a omplir-se el cap de grills a la taverna.
Maradona és un futbolista. I la gent de lletres no podem ésser com els futbolistes, que pensen amb els peus. Nosaltres no volem trull, que els pecats de l’ànima els resoldrà el senyor rector i, els altres, la Guàrdia Civil. T’adjunt uns versos del meu poema Idil·li, perquè recuperis l’assossec d’esperit: “De sobte, dins l’estança entrava un colomet:/ camina pas a pas i vers la dama avança/ diríeu que li porta cèlica fermança/ la Pau, que als nets de cor Nostre Senyor promet”. Sempre de tu ben amiga, Maria Antònia.
Postdata: T’has fixat que bé que pinta el missatge d’aquest jove del Partit Popular, en José Ramón Bauzà, que vol acabar amb el desvari actual de Mallorca? Ja estem que vol menjar-se amb patates la llengua humil i dolça de l’avior, potser escalivat del mal ús que en fa l’esquerranota Catalunya, però jo el veig en la línea del Marquès del Verger i d’altres senyors que ens donaren tants d’anys de pau. Què vols, Miquel…? La llengua pot esperar temps millors. No diem sempre que ens quedarà París per a refermar una última i segura esperança…? Doncs, al·leluia, nosaltres, els lletraferits de dretes podem exclamar que sempre ens quedaran les tertúlies de cals germans Massot!