Llorenç Capellà (Diari de Balears, 29 d’abril 2010)
Dissabte va haver-hi manifestacions arreu de l’Estat de suport a Garzón i de reivindicació de les víctimes de la Guerra Civil. A totes onejaren banderes republicanes de manera que, considerant la proximitat del 14 d’abril, podem afirmar que la gent sortia al carrer amb tres coses al cap: la República (enyorança del passat i esperança de futur), els desapareguts durant el feixisme i Garzón. I de la multiplicitat de voluntats, qui en sortia beneficiat era Garzón, que com aquell qui res ja s’ha situat part damunt la mítica de Galán i García Hernández, els capitans de Jaca. Garzón és una revifalla de la moguda madrilenya, la dels anys vuitanta. Els progres d’aleshores l’han convertit en marca, en una manera d’entendre Espanya. I tan aviat com facin camisetes amb la seva cara, serà una ideologia. A la garzonada de Palma, la de dissabte horabaixa, va assistir-hi Bárbara Galmés. Amb tot el dret del món, és clar.
Però no crec que l’exconsellera de Cultura tingui cor de miliciana. Més tost cal atribuir-li una indissimulable devoció pels artistes “de la rabia y de la idea” (sempre que l’una i l’altra siguin espanyoles) i, naturalment, per Garzón. L’endemà, a l’acte del Bosc de la Memòria, ja no hi era. Ni tampoc hi era Antoni Diéguez ni altres personalitats de la política o del món sindical irremeiablement enganxades a la garzomania. En el Bosc de la Memòria hi va haver parlaments improvisats i un recital poètic de López Crespí. I, a continuació, els congregats visitaren la fortificació d’Illetes, on s’executaren tantes i tantes sentències de mort. Fa unes setmanes, la policia va localitzar-hi, a Illetes, les despulles d’un marginat. Havia mort qui sap quan i se’l menjaven les rates. Això ho diu tot entorn de les lamentables condicions de custòdia i conservació del recinte penal.
Els visitants s’exclamaren de l’estat d’abandó perquè les runes d’Illetes són part de la nostra història o, més concretament, d’uns fets tràgics que, setanta anys després d’haver succeït, fan part encara de la vida quotidiana. Tanmateix, tot i el valor testimonial i sentimental que atresoren, és improbable que l’Administració accepti fer-se’n càrrec del manteniment. Aquest, si més no, era el comentari que es repetia com una cantilena de grup en grup. I possiblement sigui així. Perquè la caixa del tresor és més buida que plena, tots ho sabem. Però també perquè l’Associació de la Memòria Històrica no ha sabut moure els fils pertinents. Si n’exigeix la conservació, del recinte, tot relacionant-lo amb les víctimes del franquisme, és evident que no aconseguirà interessar cap institució, encara que gairebé totes estiguin controlades per l’esquerra. En canvi, si recorda que a Illetes hi estigueren empresonats, la primavera del trenta-sis, el marquès de Zayas i els anomenats Jinetes de Alcalá, tots ells feixistes insignes, hi ha possibilitats que declarin la zona monument nacional. No parlo per parlar. La Feixina n’és un exemple.