MARÇAL ISERN RAMIS (Diario de Mallorca, 30 desembre 2009)
Una de les accions més espectaculars i simbòliques dutes a terme per les tropes aliades a l´Alemanya de la derrota mundial de 1945, fou fer saltar pels aires la gran esvàstica que coronava la tribuna principal de l´estadi de Nüremberg, seu dels multitudinaris actes d´exaltació de “l´immortal” III Reich que havia de durar mil anys. I dic que fou simbòlica, per que el règim que havia dut la mort i la destrucció a tot el món, veia com els símbols de l´extermini planificat i massificat queien com a castells de cartes, sota l´imparable i implacable maquinària de guerra aliada. Era aquesta una petita venjança dels vint-i-dos milions de víctimes, inclosos els sis milions de jueus, els milers de republicans espanyols (ex ciutadans espanyols per obra de Ramón Serrano Suñer), o els tres milions de gitanos literalment exterminats i extirpats de la història a les càmeres de gas i els crematoris d´Auschwitz o Treblinka, aniquilats com Untermenschen, éssers infrahumans que no mereixien viure ni perviure en la memòria col·lectiva de l´humanitat pels segles dels segles.
Però la història i els humans som capritxosos, caparruts diria jo, i aquell intent d´eliminar tot vestigi d´un col·lectiu social i humà, no es va dur a terme tot i l´insistència dels nazis. No tan sols les noves corrents neonazis i revisionistes, no han pogut silenciar l´efecte de la Soha, si no que ells mateixos i la brutalitat humana han provocat tot el contrari: avui en dia podem afirmar que el règim nacionalsocialista és el més conegut i estudiat, del que se´n coneix millor el funcionament i el més internacionalment repudiat i condemnat, i tot això sense que a cap racó de l´unificada Alemanya poguem trobar cap monument, ni símbol, ni recordatori que exalti als prohoms ni les gestes d´aquell “immortal III Reich”; i encara menys trobarem cap demòcrata ni cap ésser humà, que és consideri com a tals, que s´atrevesqui a justificar i molt manco defensar aquell règim de règims.
I tot i saber això, resulta que a aquesta desmemoriada Espanya nostra, hi ha col·lectius, particulars i associacions obstinades en mantenir d´empeus la simbologia d´un dels règims feixistes de més llarga durada de tot el segle XX, un règim instaurat a cop de fusell i tir de gràcia al clatell, que va néixer i morir matant, amb el seu caudillo por la Gracia de Dios assassinant demòcrates i democràcies, un règim actiu col·laborador d´Adolf Hitler i que no dubtà en demanar ajuda al nacionalsocialisme i al feixisme mussolinià per tal de guanyar una guerra civil d´extermini social i ideològic, que ell mateix provocà una calorós dia d´estiu de 1936.
Però el millor (pitjor) de tot plegat són les excuses, els pobres arguments que els defensors del franquisme petrificat estan utilitzant per mantenir erigit una recordatori d´aquell extermini social i humà. Diuen que el monument de sa Feixina no és feixista, tot i que el mateix dictador Franco, al discurs d´unificació pronunciat a Salamanca el 19 d´abril de 1937, deixava ben clar que …”y en los lugares de la lucha donde brilló el fuego de las armas y corrió la sangre de los héroes, elevaremos estelas y monumentos en que grabaremos los nombres de los que con su muerte, un día tras otro, van forjando el templo de la Nueva España, para que los caminantes y viajeros se detengan un día ante las piedras gloriosas y rememoren a los heroicos artífices de esta gran Patria española. Españoles todos, con el corazón en alto: ¡Arriba España! ¡Viva España!”.
Actualment, en un règim de llibertats públiques, el monument de sa Feixina segueix acomplint la voluntat del dictador, assassí de demòcrates i democràcies. Per tal d´arrodonir el projecte monumental del naixent “nuevo orden”, i de passada la feina d´adoctrinament social, el març de 1938 es va crear a la zona feixista, la Comisión de estilo para las conmemoraciones de la patria, que tenia per objectiu vetllar per l´estil i el contingut dels monuments dedicats a immortalitzar les “fites”, “heroïcitats” i als prohoms de l´emergent règim feixista. El monument de sa Feixina, fou projectat, construït i inaugurat sota les premisses i directrius de la dirección general de Arquitectura, que agafa el relleu de la Comisión en temes monumentals. Això si: dins la més estricta de les il·legalitats que un cop d´estat, la victòria en una guerra d´extermini i l´instauració d´una dictadura poden donar als seus dirigents.
Donar per desactivada la càrrega ideològica, política i simbòlica dels monuments feixistes, en un estat modern, amb una opinió pública consolidada i crítica, tan sols per que diuen que han passat molts anys des de el 1936 o des de el 1947, és com dir que els camps d´extermini nazis, aliats dels feixistes Espanyols, són tan sols urbanitzacions “allunyades del centre” rodejades de fil de ferro electrificat. Reduir la Soha i el monumentalisme del feixisme a una mera interpretació temporal, és ridícul i un intent molt lamentable de falsificar i manipular la història. Més greu ho podem considerar, si tenim en compte que les disposicions “legals” del franquisme i les víctimes del règim són encara un tema totalment actual i sagnant.
A més, costa de creure que el soldats de la victòria mundial de 1945 que van posar en òrbita l´esvàstica de l´estadi de Hitler, tan sols l´esbucassin per que sí, no per que representés la més grans de les inhumanitats i el símbol de l´extermini de milions d´éssers humans. Alemanya és un cop més el referent de la recuperació de la Memòria Històrica a Europa, un país que tan sols va saber trobar el camí de la reconciliació fent desaparèixer un dels símbols més vergonyosos del segle XX, el famós Mur de Berlín, que dividia ciutat i ciutadans. Que en pensaran els milers de turistes alemanys, quan sàpiguen que a Mallorca s´honora públicament el feixisme? Costa de creure, ¡o no!, que aquesta desmemoriada Espanya nostra, estigui minada de simbologia i toponímia feixista i el règim que els erigí sigui el més desconegut, fins i tot pels seus propis ciutadans, que voten cada quatre anys en unes eleccions democràtiques, prohibides per decadents i anti espanyoles per Franco, i no tenguin quasi coneixements sobre el règim que els hi robà a molts, quasi 40 anys de la seva vida.
A Mallorca, un cop més toca xerrar de sa Feixina. Fins quan es falsejarà la història?
Marçal Isern, Vocal de Memòria de Mallorca