Llorenç Capellà (Diari de Balears, 10 de novembre 2009)
La Comissió de la Dignitat, amb seu a Barcelona, va donar-se a conèixer amb motiu dels estira-i-arronses que va suscitar el retorn dels papers de Salamanca. Era, la Comissió, la consciència civil que esperonava la Generalitat davant l’actitud bel·ligerant d’aquells que, com Torrente Ballester, consideraven els papers botí de guerra.
Torrente -nascut a un poble gallec i fill adoptiu de Campos-, havia coquetejat amb l’anarquisme i, més endavant, va fer part del Partido Galeguista, el de Castelao. Tot això abans de la guerra, és clar. L’any trenta-set s’afilià a Falange, i va identificar-se tant i tant amb l’esperit de conquesta de la Croada que, en els anys noranta, recuperava el llenguatge dels quaranta i considerava els arxius catalans “derecho de conquista”. En fi…!
Parlàvem de la Comissió de la Dignitat. En fan part historiadors, gent d’un civisme contrastat. Ara centren els seus esforços a aconseguir l’anul·lació del judici de Lluís Companys.
I, entre d’altres activitats remarcables, concedeixen els premis Dignitat, un dels quals ha distingit, enguany, la tasca que porta a terme l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Mallorca.
Estic segur que la notícia sorprendrà més d’un. En una Comunitat, la nostra, la de les Illes Balears, on acabem de saber que la dignitat s’escorria vàter avall amb l’ajuda d’una granereta de 375 euros (més de seixanta mil pessetes d’altre temps!), la notícia que encara ens en queda, de dignitat, i que no sols ens en queda, sinó que hi ha conciutadans que en fan bandera, ens ha de reforçar l’autoestima. Jo vull sumar-me a les enhorabones que rebrà la gent de Memòria Històrica pel fet d’ésser com són.
Tanmateix, el premi que acaben de concedir-los també té una lectura pessimista, perquè posa de relleu quin pa s’hi dóna per casa nostra. Anem a pams. Un dels motius pels quals es concedeix, a Memòria Històrica de Mallorca, el premi Dignitat, és perquè “no ha deixat de lluitar per saber on són els republicans mallorquins assassinats durant i després de la Guerra Civil”. Doncs, mireu per on, la jutgessa Carme Abrines acaba de manifestar-se en contra de l’exhumació de la fossa de Calvià.
Un altre motiu de justificació del premi és perquè “lluiten per recuperar els noms i cognoms dels morts… dels morts silenciats per la Dictadura”. Preneu nota: el Parlament de les Illes Balears -desmarcant-se del basc i del català que assumeixen el compromís de ventilar el passat- insta el Govern Espanyol a posar els mitjans necessaris per a procedir a l’exhumació de les víctimes que la guerra va provocar en els dos bàndols. Naturalment, aquest bunyol cal atribuir-lo a una esmena delirant del Partit Popular que va ésser admesa per la totalitat dels partits que governen.
I continuo. A parer de la Comissió de la Dignitat, un dels altres mèrits de l’entitat guardonada rau en el seu esforç per aconseguir “l’eliminació del monument feixista al creuer de guerra Baleares, símbol de l’horror franquista”. Àngela Maria! I la Batllessa Calvo que està disposta a mantenir-lo dempeus peti qui peti…! Imagineu: passa que l’opinió entorn del monòlit de la Feixina d’una de les associacions cíviques i culturals més dinàmiques de Catalunya, divergeix radicalment de la que sostenen ARCA i Cort. Aleshores…?
Si a Barcelona consideren l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Mallorca un exemple de la dignitat infrangible d’un poble i aquí, en canvi, incomoda les institucions, haurem d’arribar a la conclusió que el premi que acaben de concedir-li, més que alegrar-nos, ens ha de sumir en la tristesa més pregona, perquè posa de relleu allò que en pensen, els de dalt, els que manen, de la dignitat.