Bartomeu Mestre i Sureda “Balutxo” (Diari de Balears, 26 d’octubre 2009)
Cien figuras españolas, d’Antonio J. Onieva (Ed. Hijos de Santiago Rodríguez), és un llibre de lectura de batxillerat dels anys 50 i 60. Hi apareixen els pintors Mariano Fortuny, de Reus, qualificat de “brillante”; Joaquín Sorolla, de València, “luminoso”; Alonso Sánchez Coello, de Benifairó, “pulcro retratista”; José María Sert, de Barcelona, “monumental”, i Santiago Rusiñol, de Barcelona, “inconfundible”; l’arquitecte Antonio Gaudí, de Reus, “original y extraño”; el missioner Fray Junípero Serra, de Petra, “bondadoso”; el clergue Antonio Maria Claret, de Sallent, “resignado”; el papa Calixto III, de Torre de Canals, “prudente”; el geògraf Jorge Juan, de Novelda, “noble”; el músic Isaac Albéniz, de Camprodon, “eminente”; el metge Arnaldo de Vilanova, de València (segons el llibre de Lérida), “sabio”; l’inventor Narciso Monturiol, de Figueres, “genial”… Tots ells compartien un qualificatiu: eren “grandes españoles”.
Tot i això, pintors, músics, arquitectes o metges no eren els herois que calia evocar. La cultura no era més que una partícula complementària. Allò que s’enaltia amb passió eren els grans capitans. Des de “los íberos y los celtas” la gran qualitat dels mites espanyols era la virilitat. Virils eren, més que cap altra cosa, El Cid, Guzmán el Bueno, Hernán Cortés, Pizarro, Daoiz, Velarde… A la Cartilla moderna de historia de España, de l’editorial Luis Vives, hi ha descripcions inequívoques: “La Falange Española fue creada por José Antonio Primo de Rivera para oponerse virilmente a los desmanes de la República”. En aquell llibre, fet sobre el temari obligatori, són virils i varonils: Calvo Sotelo, Mola, Queipo, Moscardó, Varela, Yagüe, Aranda, Dávila, Vigón, Saliquet, Kinledán i, per descomptat, “Francisco Franco, caudillo de España por la gracia de Dios, con sumo acierto rige virilmente, por medio del revuelto mar del mundo actual, la nave de nuestros destinos de Imperio. Bendigamos su nombre con veneración”. Aquesta era l’educació del Cató dels nins.
Les nines, com la cultura, tenien un paper subsidiari; de partícula. Els ho va deixar clar Pilar Primo de Rivera: “Cuando estéis casadas, pondréis en la tarjeta vuestro nombre propio, vuestro primer apellido y después la partícula “de”, seguida del apellido de vuestro marido. Así: Carmen García de Marín. Esta fórmula es agradable, puesto que no perdemos personalidad, sino que somos Carmen García, que pertenece al señor Marín, o sea, Carmen García de Marín”. En el llibre obligatori del servei social femení els ho aclarien: “Las mujeres nunca descubren nada. Les falta, desde luego, el talento creador reservado por Dios para inteligencias varoniles”. Cal complementar que tal servei social va ser obligatori per matricular-se a la universitat fins al curs 1978-1979, és a dir, més de tres anys després de la mort de Franco.
Resulta bona d’endevinar la revolta, cultural i personal, que homes i dones de la meva generació han hagut de fer per desempallegar-se de tanta d’immundícia. Eliminar de la nostra pell (esborrar un poc, ni que sigui) el tatuatge que ens estamparen requereix un gran esforç. Com el príncep de la rondalla, encisat com un drac al fons d’una cova fosca, ens ha calgut despullar-nos, cremar la pell i, amb el tro de l’incendi, esbaldregar el castell de la mentida. Quants de llibres!, quants de mestres maleïts! D’aleshores ençà, cada descobriment d’un nom proscrit o d’un fet amagat ha estat una aventura. Bescanviar la virilitat empeltada per una vital sensibilitat ha forçat un camí que molts no han sabut, volgut o pogut transitar i s’han palplantat en el Cató escolar.
El problema és que, entre aquell nacionalcatolicisme barroer i l’actual educació per a la ciutadania, la diferència és d’oripell; gairebé insignificant. Igual que amb el Cató d’abans, encara ara ens neguen la llengua, la història, la cultura i la identitat. Més subtils en la forma, els efectes són idèntics i als estudiants d’ara també els unten d’amnèsia i els tatuen la pell. Talment la meva formació acadèmica, continua l’estafa; talment la meva educació, l’actual és una merda! I perdó per haver escrit la paraula educació, però ja ho va fer Joan Fuster: “En una primera fase, hem d’aprendre a mirar, a menjar, a caminar. Després, aprenem la resta. En diuen educació. D’entrada, ens ensenyen a dominar els esfínters, i cal reconèixer que aquesta operació és, fins ara, l’única cosa capaç de justificar la pedagogia”.