Memòria històrica
(Diari de Balears, 22 d’octubre 2009)
S’ha parlat molt de la memòria històrica tant per bé com per mal, però jo vull donar les gràcies públicament a totes les persones que han fet possible la localització del lloc on descansen els seus familiars desapareguts en la Guerra Civil.
Jo som un dels beneficiats de la memòria històrica ja que he pogut saber que mon pare, Jaume Palou Massanet, comandant en cap del Regimiento de Infantería de Maó, afusellat a la Mola dia 16 de febrer del 1939 a 42 anys, està enterrat en el cementeri de Villa Carlos.
Podeu imaginar-vos que, per mi i la meva família, el significat d’aquest esdeveniment després de setanta anys d’un silenci absolut és molt important.
A més de la memòria històrica, hi ha altres records que m’han causat preocupació al llarg de la meva vida, com el dels moments anteriors a l’execució de mon pare.
Era l’any 1939, dia 14 o 15 de febrer, tenia 16 anys i estava empresonat al convent de monges situat rere l’Ajuntament de Maó. Érem molts, dormíem a terra i teníem molt poc menjar. Devia ser mitjanit quan va venir a cercar-me el caporal de guàrdia, un jove mallorquí, i em digué: “Vine i veuràs ton pare, però, per favor, només un moment perquè m’hi jug la vida. Vaig anar-me’n amb ell. Vàrem travessar passadissos plens de cel·les, pareixia una novel·la de fantasmes. Arribàrem a la fi a una cambra i em digué: “És aquí”. Aleshores va obrir la porta i vaig veure mon pare enmig de l’estança amb els braços estesos esperant el moment d’abraçar-nos. El vaig veure serè i calmat, ens abraçàrem i estàvem tan emocionats que de les nostres boques no sortí ni una sola paraula. El caporal va separar-nos i em va retornar al meu lloc. S’hi havia exposat molt.
Què pensaria mon pare? Què sentiria en aquells moments? És terrible. Aquella abraçada, el fet de no poder rebre unes paraules de mon pare, que estava en capella, i l’impacte que per la meva curta edat va causar-me tot això no s’esborraran mai més del meu pensament.
PEP PALOU TOUS. Capdepera.
El gust difícil de n´Eduardo Jordà
(Diario de Mallorca, 22 d’octubre 2009)
No he entès ben bé de què es queixa l´article de n´Eduardo Jordà. Pot ser perquè li manquen referències a Paracuellos i a l´avortament, per a ser rodó.
Si allò que no li agrada és l´estil neogòtic, podem començar tomant la façana de la Seu, d´un lleig neogòtic francès de finals del XIX, que no fa res per aquestes terres. Però això no és més que un problema de gust, i allà cadascú amb el seu gust.
Si allò que no li agrada és n´Stalin, arriba tard. Fa cinquanta anys hagués pogut rebre subvencions per escriure en contra, però crec que ara ja no paguen.
Si allò que no li agrada és la nostra república, també arriba tard. D´altres ja la varen liquidar, i no uns legionaris qualssevol, sinó, com diu ben bé el pollencí Pep “Fusteret” a les seves memòries, foren les classes dominants mallorquines, una combinació de senyors de sempre i nous cacics, que encomanaren a quatre desgraciats els assassinats de cents i cents de persones.
Si allò que no li agrada és la Llei de la memòria històrica, esperi fins les següents eleccions, voti als seus, guanyin i, si fer doblers els deixa encara temps, canviïn la llei al Congrés.
Però si allò que no li agrada és que hi hagi gent, com els de Memòria Històrica de Mallorca i tants d´altres, a qui li repugna el Franquisme, crec que no tendrà més remei que aguantar-se.
JOSEP quetglas RIUSECH. Palma.
Foto: J. Lladó. Diari de Balears