Biel Florit (Diari de Balears, 14 d’octubre 2009)
No vaig poder arribar a tenir un conco que li deien Maties Meca Andreu, perquè el mataren abans de jo néixer. No el vaig conèixer. El mes de març de 1936 s’havia casat amb la germana de ma mare, la tia Margalida Ferrer Torres, i havien parat casa al ciutadà barri de Santa Catalina, al carrer de Bayarte per més senyes, a prop de la parròquia de Sant Magí. Després, el seu ofici de sempre, a fer de fogoner al vaixell J.J. Síster, un mercant de la companyia Transmediterránea, allà baix, a la sala de calderes, suor i polsim de carbó. Tot i això arribà el nefast 18 de juliol i la pudenta cabronada de la insurrecció dels militars aquells, fet que els aplegà navegant per zona republicana, devers Barcelona, i des d’aquell moment passà a ser creuer auxiliar i vaixell de transports diversos del legítim govern democràtic. El mes de setembre de l’any 1937, quan traginava queviures i materials diversos de Barcelona a Maó, va esser capturat pel creuer rebel Canarias.
Fou redirigit al port de Palma i tota la seva tripulació feta presonera i acusada de traïció a la pàtria. Al conco en Maties, el fogoner del Síster, l’home dels regalims de suor carbonenca de la sala de calderes, també li feren consell de guerra i el condemnaren a morir afusellat. Es tractava d’un traïdor a la pàtria, segons els revoltats.
Plors i desvari. Record que quan m’ho contava la tia Margalida, la seva vídua, molts anys després, encara nassejava fort. Un senyor molt influent, que era cosa dins la falange ciutadana, els va assegurar que no passessin ànsia, que aquestes condemnes de mort eren només paperassa i no se solien executar quasi mai, que estiguessin tranquil·les esposa i cunyades, ma mare entre elles, que res molt greu no li passaria, el tindrien un temps tancat i després anul·larien la sentència.
Però hi hagué mala sort. La nit del cinc al sis de març de 1938, el rebel creuer Baleares va ser torpedinat i enfonsat pel destructor republicà Lepanto, just a l’indret del Cap de Pals. Morí molta gent. Va esser un vertader desastre. Malgrat que sols hi hagués mort un ésser humà, ja hauria estat un desastre. En Franco i la resta d’ínclits generals, sempre actuant dins l’escala de valors que els va caracteritzar tota la vida, varen manar accions de represàlia. Ordenaren executar tots els tripulants del J.J. Síster i d’altres que estaven amb la pena capital darrere les orelles. Un escamot d’afusellament li féu la pell a l’hemicicle del cementeri de Ciutat, de matinada. Tenia 26 anys. Ara que escric això tenc damunt la taula de feina la fotocòpia de les seves darreres voluntats. Res. Tres-centes pessetes en efectiu, el llit, quatre mobles, a la seva esposa Margalida. Una ràdio al seu germà Josep. I besades per a totes i tots els que estimava i l’havien estimat a ell.
La tinta del manuscrit està correguda a dos indrets. Sols suposar que es tracta d’empremtes de dues llàgrimes de ràbia em fa reveixinar els pèls del clatell. No, no me’l deixaren conèixer, el conco en Maties. Però li he vist la fesomia a una foto de noces, li he llegit l’ortografia elemental, i he estat a temps d’observar el rastre que la seva sang deixà als ulls de ma mare, les vegades que em contà la feta. I em dolia aleshores el cor i em dol encara ara quan pas per la feixina i el monument aquell m’enverga hòstia a la cara de l’ànima. I molt a la brava m’engolesc flastomies contra aquest ajuntament de Ciutat amb ínfules de progressista, que encara no li ha passat pels nassos enderrocar-lo, eternitzant la memòria de tantes ofenses. Flastomies pels sofriments, les humiliacions, les pors, les injustícies que representa. Ostres!