LLORENÇ CAPELLÀ (Diari de Balears, 23 de juny 2009)
Un dels personatges estrambòtics i populars de la Palma d’un temps -Don Toni Moranta, potser?- es passejava amunt i avall amb una maleta plena de pedres. Probablement no sabia què fer-ne, de les pedres.
A la senyora Calvo li passa quelcom de semblant. Té un monument de pedra, el dedicat als Jinetes de Alcalá, i no sap com desfer-se’n, de manera que, tan aviat com sigui demolit, hi ha moltes possibilitats que la vegem trescar per Ciutat amb la Mandarina Duck plena de macs.
És evident que no sap, la Batllessa, quin destí donar a aquest caramull de pedres. I atès que té el cap clar i sap que una pedra, encara que no sigui més grossa que un ou de colomí, pesa més que la mala consciència, mira de deixar l’obelisc tal com està.
Primerament va decidir que canviant els quatre geranis de l’entorn ja n’hi hauria prou.
Quan la gent de Memòria Històrica va amenaçar-la de fer potadetes, va decantar-se per la possibilitat d’afegir, al peu de la pedra, una placa de dedicatòria als empleats municipals represaliats de la guerra ençà, cosa que -a més d’ésser una boutade incommensurable- es podia interpretar com un homenatge del consistori a Òscar Collado, detingut fa una setmana. I altra volta s’ha vist obligada a fer marxa enrere.
Tanmateix, ha continuat cercant solucions peregrines. I finalment n’ha trobat una que podria tenir el suport dels altres grups municipals. Tot i això, no cal dir que torna a ésser una pasterada.
La senyora Batllessa ha pensat esculpir colomets de la pau a la pedra per tal de convertir el monòlit feixista en un monument a la reconciliació.
Naturalment, quan diem reconciliació, no cal afegir-hi cap altra paraula per a saber que parlem de la Guerra Civil.
És una aspiració de la dreta i de l’església, ara que ja no hi ha res a repartir. Ni càrrecs, ni estancs ni merceries per a les amants. I una part de l’esquerra l’ha feta seva, perquè s’ha vist superada per la terrible realitat de les fosses comunes. I té por dels propis morts. No cal dir que tots plegats perden el temps. La gent sap quin pa s’hi dóna en aquest litigi. De perdó, n’hi pot haver. De reconciliació, mai. Allò que pretenen, en realitat, els partidaris de la reconciliació, és despullar de tota motivació ideològica la Guerra Civil. Portem la proposta al camp de les idees: la reconciliació entre democràcia i feixisme és del tot impossible.
Però la Batllessa ha fet seva aquesta estratagema, si tant voleu perquè no li fa cap gràcia que els ciutadans la puguin confondre amb Don Toni Moranta. I torna a ficar els peus a la galleda.
Si el carrer encara no li ho ha fet saber, no trigarà a fer-ho. I haurà de rectificar novament. De manera que deixi els colomets volar pel cel, senyora Batllessa, i no mescli, en el projecte de remodelació de la plaça, un artista de la vàlua de Ben Jakober. Encara que no sigui d’aquí, no podria sostreure’s al pes de la història. I en lloc de colomets, esculpiria tords.