La dona republicana (1932)

Miquel Ferrà i Martorell (Diari de Balears, 21 de novembre 2009)

“Durant anys i anys, durant segles i segles, s’ha mantingut l’error que la dona no podia mostrar activitats en el camp de la vida política dels pobles. La tenien per un ésser inferior a l’home, quan realment no només és cosa ben manifesta la seva igualtat en dots mentals, sinó fins i tot la seva superioritat en nombrosos casos. Les dones han contribuït a despertar i emancipar els pobles, han posat la seva fe i el seu esperit en l’obra revolucionària de la manumissió de les societats oprimides; han donat moltíssims noms a les llargues llistes del martirologi polític; han donat proves d’intel·ligència, de més astúcia que l’home, d’agosarada i profunda imaginació, d’una vàlua veritablement coratjosa i per això la República, que no vanament té el privilegi de veure’s representada en l’Iconografia per la severa Themis, deessa de la justícia, proclama amb els seus contundents i expressius textos constitucionals que la dona és al davant de la llei i al davant del dret igual a tots els homes…”.

Això escrivia Joaquín Sero Sabaté a l’obra escolar El niño republicano, textos de lectura als centres educatius d’aquell moment, un precedent de l’Educació per a la Ciutadania, avui tan debatuda. I tanmateix, aquestes afirmacions de Joaquín Sero contrastarien al cap de pocs anys, ja victoriosa l’Espanya franquista, amb els textos oficials que col·locaven la dona com a repòs del guerrer, complement de l’home, executora de tasques auxiliars, que passava de l’autoritat del pare a l’autoritat del marit.

“Espanya és una de les primeres nacions del món que han duit dones al Parlament en qualitat de diputades de la nació. La dona que per la seva capacitat i els propis mèrits ha sabut elevar-se als sublims cims del fòrum on parla la llei, que ha escalat les altures mèdiques per tal d’exercir l’apostolat de la Medicina, que ha entrat en els camps de l’Administració civil per donar patents mostres de capacitat en la vida dels negocis públics; la dona que sense perdre les belleses i l’encís de la seva feminitat ha sabut posar-se al nivell de l’home en la pràctica de tots els esports i ha emulat les glòries de la gosadia i de la ciència en la navegació aèria i que es troba present en totes les manifestacions on es posa a prova la bravesa, la serenitat, la resistència física i la tenacitat…”.

El discurs, dins una aula mixta, havia de tenir els seus beneficiosos efectes. Però això espantava els tradicionalistes de sempre, els masclistes per a qui la dona i els infants eren només objectes vius de la seva pertinença…i els maltractes, és clar, els maltractes, queien dins el més absolut silenci promogut d’una manera o altra pels estaments oficials, àdhuc per aquells que es deien representants de Déu.