Recordo perfectament com m’ho contava ma mare quan jo era una nina; jo li demanava perquè parlava tan fluixet i ella em contestava que les parets hi sentien, que algun dia ho podríem dir ben fort i feríem pública la denúncia. Han passat molts anys i ja no som una nina, avui podem parlar sense por del que passà a Mallorca durant la guerra civil, ho hem denunciat públicament en els mitjans de comunicació i judicialment en els tribunals de justícia espanyols. No entraré a valorar el resultat de la denúncia judicial, és molt complexa i encara està en ple procés, però si ho faré respecte dels testimonis. En aquest sentit vull destacar el llibre de la periodista Margalida Capellà titulat Dones Republicanes i publicat recentment, on hi trobarem les entrevistes que l’autora inicià l’any 2003 a dones que patiren directament la repressió franquista, testimonis que ara ja quedaran escrits per sempre.
Una de las tasques que faig a l’Associació Memòria de Mallorca és parlar i sobretot escoltar a les víctimes de la repressió, i puc afirmar que les seves vides quedaran marcades pels fets terribles i tràgics que desencadenà el cop d’Estat de 1936. Per entendre les conseqüències de la repressió franquista en les persones que la patiren cal considerar diversos factors: sexe, edat, tipus de repressió, parentesc que tenien amb la víctimes, nombre de germans, classe social. En aquest escrit em referiré a les nines que l’any 36 tenien entre pocs mesos i 14 anys i que avui en tenen entre 73 i 87. Les que estaven amb edat escolar durant la República manifesten tenir molta estimació per l’ensenyança i la lectura; la majoria però ho hagueren de deixar a conseqüència del cop militar del 36, sobre tot aquelles a qui els hi mataren els pares i a casa seva eren molts germans: no els quedava altre que portar la casa i cuidar dels més petits, per que la mare pogués anar a fer feina, o posar-se directament elles a treballar per poder menjar i no ser una càrrega per la família. Recordo un d’aquest testimonis, un testimoni que il·lustra molt bé com la repressió feixista marcà la vida de les generacions que la patiren directament i també determinà la de les presents, una història que en va impressionar profundament; és el cas d’una nina que tenia uns 5 anys quan l’agost de 1936 el seu pare fou segrestat, detingut i assassinat per un grup de falangistes armats del poble mallorquí on vivia; les autoritats de l’època negaren a la seva família qualsevol informació respecte la detenció del seu pare i mai no pogueren recuperar el seu cos. Aquesta és una part de l’historia que em contà:
Jo tenia uns 12 anys quan vaig canviar de casa, vaig deixar la casa on estava perquè em vaig fer una ferida molt profunda a una mà i aquell dia no vaig poder anar al camp a treballar, l’amo em va dir que no em guanyava ni l’aigua per beure, vaig passar d’estar llogada a casa d’un pagés que pagava la meva feina amb un plat de menjar diari i un llit per dormir, a estar-ho a casa d’uns senyors rics de Palma on, a part d’això, em pagaven un petit jornal. Tenien una filla de la meva edat que quan sortia de escola anava a classes de brodar a casa d’unes monges amigues de la família. Eren molt religiosos i sempre deien que per progressar havíem de resar molt i anar a missa diària. Vaig començar a pensar que no sortiria d’aquell mal somni sinó ho provava, em costava molt avançar en qualsevol cosa, sentia una opressió molt forta i una pressió constant, inclòs vaig arribar a pensar que alguna cosa dolenta hauríem fet, ja que no era possible el càstig tan gros que patia la meva família. Vaig decidir apuntar-me a Acció Catòlica, igual que la nina dels meus senyors, així podria com ella, una vegada acabada la meva feina, aprendre a brodar amb les monges, podria aprendre un ofici i fer un regal a ma mare, em feia molta il·lusió regalar-li una rosa brodada a un mocador. Amb molt d’esforç vaig estalviar i comprar fils i agulles, vaig aconseguir un retall de roba vella i un tambor de segona ma, era petit i li faltava una peça, però el meu germà en va donar el seu cinturó i així fermat va quedar ben ajustada la tela en el meu tambor. Tota contenta vaig començar les classes, però les nines començaren a riure-se’n , eren nines de casa bona que portaven tambors nous i grossos i tela de fil blanca. Les monges em cridaren i davant tothom em varen dir que no podia aprendre a brodar, que per fer-ho era necessari disposar de bona matèria prima, que el mateix passava amb les nines: n’hi havia de cases bones i de cases dolentes i las darreres mai podrien ser com les primeres. Aquell dia vaig comprendre de cop perquè mataren el meu pare, vaig prendre consciència de qui era jo i, efectivament, com m’havien dit les monges, ni el meu pare ni jo pertanyíem a la mateixa classe social, però sobretot no érem ni seriem mai de la mateixa classe moral.
Aquesta història és tota una lliçó de dignitat i una mostra de la marginació social que patí una bona part de la generació anterior a la nostra. Històries de fosses, cunetes, presons i marginació que no surten en els llibres de text dels nostres escolars, que en general sols fan referències molt simplistes dels fets. No es poden oblidar les barbaritats, ni tampoc negar la nostra pròpia història, per això des de l’Associació Memòria de Mallorca seguirem reclamant el dret a conèixer la veritat. Cal integrar les experiències passades a les presents i preservar de l’oblit la memòria col·lectiva, com advertència per la no repetició en el present o futur dels errors del passat. Seguirem reclamant els principis de Veritat, Justícia i Reparació per a les víctimes del franquisme. Només així podrem avançar com a poble que respecta i preserva els Drets Humans, i només així podrem rompre definitivament el cordó que encara avui ens uneix als vergonyosos fets que succeïren a Mallorca durant els anys de la guerra civil i la dictadura franquista.
Maria Antònia Oliver, Presidenta Associació Memòria de Mallorca.
(Publicat a Ultima Hora, 20 de maig 2009)