Biel Florit (Diari de Balears, 18 de juliol 2010)
Fa una estona he llegit que el psicòleg i periodista cubà Guillermo Fariñas Hernández, 48 anys, havia abandonat la vaga de fam que ja feia 135 dies que mantenia i, paraula, he fet un alè, se m’ha eixamplat una miqueta el cor. A hores d’ara ja hi havia motiu per arribar a pensar el pitjor. No sé com un ésser humà pot aguantar tant de temps sense menjar ni beure. Consentí a alimentar-se sols quan sabé que el dirigent Raúl Castro havia decidit alliberar paulatinament 52 presos polítics; presos de consciència que en diuen. Els set primers que veuran la llibertat seran els que el ministre espanyol Moratinos portarà cap aquí. Tots ells estaven reclosos per la mateixa causa, segons les autoritats cubanes: “Atemptar contra la sobirania de l’Estat socialista i conspirar amb els Estats Units”. I m’ha vingut a la memòria el Tribunal d’Ordre Públic, i les reunions il·legals clandestines, els complots de quan vostès saben.
Més creixia el meu temor per la vida de Fariñas a mesura que passaven els dies, per la mort recent d’Orlando Zapata Tamayo, 42 anys, també de l’illa de Cuba, que “sols” aguantà 86 dies, pobre home, abans de morir per lluitar amb les armes de la seva decisió de no menjar ni beure. Morir per conquerir la seva parcel·la de dignitat i la dels seus companys. Zapata havia estat condemnat a 36 anys de presó per “desobediència, desacatament i protestes en favor dels drets humans” i decidí morir en la pugna pels seus ideals si fora necessari. I ho va esser. Ara al Fariñas li ha vingut ben just ser-ne servit també. La pell del nas. Les cinc-centes eren les mateixes: alliberament de presos polítics, gent jutjada i condemnada únicament per dissentir del poder establert, intentar racionalitzar-lo, dur-lo al rotllo de les llibertats.
Salvant distàncies i motius, he recordat aquests dies Hunger, la pel·lícula, òpera prima de Steve McQueen que no fa gaire vaig veure, i amb un llenguatge cinematogràfic a tothora d’un dramatisme alt narrava les morts per vaga de fam del militant de l’IRA Bobby Sands i de deu companys seus. Aquest pic es tractava d’un problema de semàntica, dirigida amb bona punteria, però semàntica a la fi: volien la consideració i denominació de presos polítics. Però clar, es toparen de morros amb aquell caporal d’esquadra anomenat Margaret Thatcher i no hi hagué res a esplugar, pobre gent. Moriren a la presó com butzetes dins el niu avorrit per la vella.
I per acabar avui, repetir la trista història del sineuer Joan Jaume i Florit, Batlote de malnom, que l’any 1936 havia complit 31 anys. Un dissabte horabaixa era a la barberia, amb la intenció que l’afaitassin, quan hi entraren tres al·lotes de la “sección femenina” de la Falange i a canvi d’un donatiu li volgueren penjar una bandereta d’això de “ayuda a frentes y hospitales”. Ell s’hi negà i els donà l’esquena remugant que el velló que duia era per al barber. El denunciaren per traïdor a la pàtria i el feren tancar a la presó. L’abeuraren d’oli de ricí fins que trobaren que bastava, com era el costum aquells dies. Sa mare anà a visitar-lo i ell no volgué que el veiés allà dins. Estava “banastrat” pels nervis, diuen. Es tancà de barres i es negà a menjar ni beure res de res. En tres setmanes va morir. És l’únic paisà mort en vaga de fam que jo en tingui notícia. Era pagès, fill i nét de pagesos. Cap filiació política. Tenia un germà de nom Miquel que jo vaig ser a temps de conèixer i que morí de vell. Ambdós havien nascut al carrer de Sant Vicenç n. 2 de Sineu, allà on el carrer Major comença a fer davallada. Descansin en pau.