Marçal Isern Ramis (Diari de Balears, 17 de juliol 2010)
El 5 de febrer de 2010, les primeres inscripcions del monument dedicat a l’ “immortal Crucero Baleares” començaven a caure sota la piqueta i els compressors dels operaris, que d’aquella manera donaven satisfacció al decret de batlia de Cort i a les pressions dels grups patrimonialistes i veïnals que n’havien exigit la conservació. Era aquella decisió, impensable en altres democràcies participatives i suposadament modernes i progressistes, la confirmació que a Mallorca queda molta feina a fer en matèria pedagògica, per erradicar dels espais públics la parafernàlia feixista del règim del dictador Franco. La primeres impressió dels tècnics municipals fou que l’estat de conservació d’aquelles immortals pedres era excel·lent, opinió de la qual en podem extreure tot un seguit de conclusions sociopolítiques d’allò més interessants.
La primera és que realment el feixisme espanyol té una salut excel·lent, donat que, sense líder físic a qui idolatrar, el seu llegat manté una salut envejable i que la seva obra, monumental o no, té encara molts d’adeptes entre la societat illenca i espanyola en general. Basta llegir les cartes publicades als mitjans, o als fòrums virtuals, per adonar-se que Franco fa aixecar braços entre els seus adeptes i defensors del seu patrimoni i també entre la classe política illenca, però en aquest cas en senyal de rendició i submissió total al seu llegat. Perquè partits polítics i ideologies, llargament i profusament assassinades pel feixisme, no han dubtat a protegir-ne el record, en l’exercici de capitulació més escandalós dels darrers anys en democràcia.
El monument de la Feixina és més que una aberració arquitectònica, com molt encertadament el van definir els experts que participaren en l’exposició La Feixina neta a Can Alcover; és l’exemple que a Mallorca es pot defensar el feixisme i la democràcia sense despentinar-se i sense perdre el somriure, i que la mort de milers d’innocents a l’Iraq o a l’Afganistan bé mereix una manifestació solidària, però que les víctimes de les guerres pàtries, assumides en teoria com a pròpies, no mereixen ni manifestació, ni una trista concentració. Però sí que mereix que els actuals gerents de l’esquerra local signin un decret ple d’hipocresia i mancat de qualsevol element humanitari, per mantenir un símbol del règim que assassinà i llençà a les fosses comunes els seus predecessors en el càrrec. Quants de militants d’esquerres i nacionalistes foren assassinats pels feixistes durant la guerra o la dictadura? Desenes, milers…?
Mereixen aquestes víctimes que els seus hereus ideològics insultin la seva vida, lluita i sobretot la seva indigna mort, en nom d’una suposada reconciliació, en un exercici d’equidistància malaltissa que no és res més que un greuge inhumà per a les seves famílies i per a tots els demòcrates? La resposta és senzilla, NO!!!! Però l’altre temps dit pacte de progrés de Cort ha cavil·lat molt, ha demanat molts d’informes, alguns dels quals molt tècnics i plens d’errates històriques, i ha cercat milers d’excuses per protegir el que és delicte en altres països. Posats a cercar excuses, millor cercar-les per esbucar els fonaments del feixisme, no pas per protegir-lo. L’esquerra illenca, nacionalista o no, ha decidit que la millor manera de recuperar la Memòria Històrica de les víctimes republicanes de la Guerra Civil és enaltint i protegint els símbols del feixisme.
Han decidit que la millor manera d’homenatjar les víctimes de les matances del Baleares a la carretera de Màlaga és mantenir el monument als seus assassins. Cort i l’esquerra local han decidit que llevant les exaltacions i els crits de guerra del feixisme hispànic, ja n’hi ha prou, que la Llei de la Memòria Històrica ha satisfet la seva fam amb la desaparició del “Gloria a la Marina nacional” i l’escut franquista. Però Cort i l’esquerra local han oblidat de retirar els relleus dels mariners i soldats del monument, que gràcies a ells continuaran fent la “guardia eterna en los luceros” a l’estil de la més pura mitologia falangista. També s’han oblidat de llevar la creu beneïda al nacional catolicisme aquell maig de 1947 pels bisbes Hervàs i Cardona, amb el beneplàcit del dictador i la seva família.
Dedicar un monument a totes les víctimes de totes les guerres (¿?), amb una creu catòlica al darrere és, pel cap baix, curiós i poc tolerant amb les altres religions i amb les altres víctimes. I no diguem dels republicans, que majoritàriament tenien la laïcitat damunt un altar. Així, cinc mesos després, Cort ha convertit una monstruositat en una aberració: no han donat satisfacció a les víctimes, ni al seu propi decret municipal, per que la cara visible de la Feixina, resta nua, silenciosa i sense la internacional, erràtica i plurilingüe placa que ells mateixos van decidir col·locar. Han donat aire al feixisme més reaccionari i han oblidat que, en un règim de llibertat i justícia, els gestors públics han de fomentar els valors democràtics, no pas netejar la imatge pública del feixisme.