Llorenç Capellà (Diari de Balears, 6 de juliol 2010)
Divendres passat, alhora que ens arribaven de l’Argentina les primeres fotografies de Videla assegut en el banc dels acusats, la Societat de Ciències Aranzadi va lliurar, als seus familiars, les restes mortals de quaranta-quatre republicans que foren assassinats i enterrats a La Andaya, una zona muntanyosa de Burgos, prop de Lerma.
Aranzadi és una entitat basca, sostinguda amb capital privat.
En dos estius, els equips d’excavacions n’han localitzat vuitanta-cinc, de cadàvers, i tenen el convenciment que n’hi ha molts més.
El general Videla compareix davant la justícia per a respondre, concretament, d’una trentena d’assassinats comesos a una penitenciaria de Córdoba l’any setanta-sis. Des d’aquí ens n’alegrem, però estem tan poc avesats que els criminals paguin pels seus crims, que gairebé tenim la impressió que els argentins en fan un gra massa, de tot plegat.
A casa nostra mai ningú no ha assumit els crims del franquisme. Mateu Torres Bestard va ésser el responsable directe de més de trenta assassinats.
Va començar la guerra de comandant, la va acabar de coronel i encara no ha estat degradat. I si mirem arreu de l’Estat, de militars i falangistes de les talladures de Torres Bestard n’hi va haver un fotimer.
Fa aproximadament un any, la justícia popular va descavalcar el general Yagüe del seu pedestal de San Leonardo, a Soria, i la seva filla no para de demanar una reparació moral, obviant que els extremenys el recorden amb el sobrenom de Carnicerito de Badajoz.
La gentalla que va participar en la repressió va aprofitar la impunitat de la Dictadura per a situar-se, i gairebé sempre els seus descendents es beneficiaren de les prerrogatives que havien aconseguit. Cap d’ells, molts dels quals pogueren gaudir, amb bona salut i millor cara, dels beneficis de la democràcia, mai no va veure perillar el seu status social ni professional.
Paradoxalment, els altres, els descendents dels vençuts i la part de la ciutadania que no dubta a criminalitzar l’agressió feixista contra els drets humans que va suposar el cop d’Estat del trenta-sis i la Dictadura, aspiren inútilment a una declaració reparadora de la dignitat col·lectiva per part de les institucions espanyoles. Beuen fresc, no cal dir-ho.
Ni la Generalitat ha aconseguit l’anul·lació del judici de Companys, cosa que tampoc ens ha de preocupar gaire perquè la injustícia iguala en dignitat el personatge més rellevant i el jornaler més humil. Vull dir que són tots, els judicis que s’han d’anul·lar. Però tampoc no ho veurem.
Les aportacions de l’Estat a la recuperació de la memòria col·lectiva ens fan molt de tant en tant. I són sempre decebedores.
Fa uns dies vaig rebre un correu. Va signat per Maria Jesús Balaguer i em demana si de paraula o per escrit he pogut trobar alguna referència a Antonio González Rodríguez, el seu oncle.
Antonio va desaparèixer amb vint-i-nou anys, d’això en fa més de setanta. Gairebé al mateix temps en rebia un altre, de correu. Me l’enviava Marçal Isern, de l’Associació de Memòria Històrica, i adjuntava el discurs de la presidenta de l’Argentina, Cristina Fernández de Kirchner, amb motiu de la celebració del Día de la memoria por la verdad y la justicia. Va adreçar-se a les Madres de la Plaza de Mayo, la senyora Kirchner, per agrair-los la seva lluita contra l’oblit.
En nombre de la condición humana muchas gracias por estos años de lucha, va dir-los.
Ben segur que a Maria Jesús Balaguer li serviria de lenitiu aquesta frase si se’n pogués considerar receptora.
Però més val que no esperi sentir quelcom semblant, perquè res no fa pensar que els poders fàctics ni el tàndem Pepé-PSOE estiguin en vies de superar el franquisme. Els Videla espanyols no passen pels tribunals, de manera que ni ells ni els seus hereus no seran desproveïts d’honors ni d’hisenda i la terra de conreu continuarà sembrada de cadàvers qui sap fins quan.
A La Andaya encara en queden molts per desenterrar. I, dels recuperats, n’hi ha que no es podran identificar mai. Ho ha dit l’historiador José Ignacio Casado: Estaban en una zona de arado y puede que entre el agua y el abono hayan deteriorado los restos.
De vergonya.