Sa Feixina i les herbes molles

En relació a la controvèrsia en torn del monument de Sa Feixina, alguns diuen, en clara referència als partits que defensen que s’hauria d’esbucar sense cercar més excuses de mal pagador, que ara es volen fer els “durs” (supòs que volen dir que segueixen insubornables), perquè els hi convé, perquè hi treuen rèdit polític, perquè és el més fàcil, etc.

Tanmateix, a mi em sembla que sempre ha estat més bo de dur, més “convenient”, més còmode (i més miserable), fer com les herbes molles i mirar a una altra banda: un exercici, per cert, que a molts de mallorquins els hi ha produït una considerable hipertròfia de certes vísceres.  

No puc estar de demanar-me si algú creu de debò que és possible fer un exercici de cosmètica amb un monument que fou erigit per retre homenatge als que estaven de part d’una insurrecció militar, feixista, il·legal i il·legítima (i m’estalvio tot un seguit d’adjectius més escatològics)?

Pot creure algú que, tot i la “reconducció” del monument (o la “contextualització”, com diuen ara criptoeufemísticament), els familiars dels milers de morts i represaliats que defensaren el govern legítim deixarem de veure (i de viure) aquell cigalot de pedra pudenta com el que sempre fou?

Podran modificar l’aparença física, llevar-li els símbols feixistes, i, si cal, pintar-lo del color del gos quan fuig, però el seu primordial sentit simbòlic, el seu pregon sentit psicològic, el que roman a l’arrel més fonda de l’enteniment i els afectes i és encara un trau obert en la memòria dels oblidats, i dels fills dels oblidats, i dels fills dels fills dels oblidats, no s’esvairà aixuixí: i no cal dir que aquesta mena de “rentat de cervell” que ens volen fer, em sembla un intent arter de molt dubtosa moralitat .

Ja n’hi ha prou d’aquest exercici pantomímic, d’aquest ball de disfresses per tenir tothom content.

Una “tàctica”, pens jo, molt poc intel·ligent, perquè ja se sap que qui vol ballar totes les tonades a la fi sol fotre de morros i perdre el barram. I sinó, temps al temps: el PIB ­–el dret a la S que falta el va perdre fa molta estona– està llest (com el PE a nivell estatal) i el Bloc sencer, si no rectifica, va camí d’un franc descrèdit.

Just aquests partits que “ara van de durs” romanen fidels als seus principis ideològics i, la veritat, ho facin pel motiu que ho facin, vos assegur que han aconseguit més que mai el meu respecte. Confondre la justícia de la memòria amb la cosmètica de l’oblit no just és frívol: és un cinisme que frega la pitjor de les pornografies.

Jaume Rosselló Mir. Professor de la UIB. Ex-candidat pel Bloc al Consell i a l’Ajuntament d’Esporles.